Joseph Ratzinger va ser una persona de grans dimensions intel·lectuals i espirituals, però pocs van conèixer una característica seva, enfosquida per la “llegenda negra” de la seva suposada rigidesa personal: la humilitat. Humilitat com a ésser humà i com a estudiós.

Proper i desimbolt en grups petits, tímid davant de les multituds, mai no va tenir por al debat serè, va afrontar molts cops un diàleg tranquil amb qui pensava diferent. Va tractar els bisbes com a iguals (m’ho comentava un bisbe amic en visita ad limina) i era senzill i acollidor. Saludava amb amabilitat quan es trobava amb les persones a Borgo Pio a Roma.

La seva renúncia l’any 2013, però, no va ser només un signe de senzillesa individual. Joseph Ratzinger estava en línia amb l’aggiornamento de l’Església emprès pel Concili Vaticà II en la dècada dels seixanta, que va deixar enrere progressivament els serrells de maneres i costums imperials que el papat havia anat assumint amb els segles i consolidat a l’edat mitjana.

Vegem com els Pontífexs han anat despullant-se de restes imperials. El bes al peu va ser abolit per Joan XXIII; Pau VI va abandonar la tiara pontifícia i va suprimir la Guàrdia Noble, que estava constituïda per voluntaris pertanyents a famílies nobles d’Itàlia. Joan Pau II va deixar de fer servir la cadira gestatòria per passar al papamòbil.

I Benet XVI va tenir almenys dos gestos que continuaven aquest procés: el seu escut ja no tenia la tiara, sinó una mitra senzilla de bisbe, i quan va sentir que li fallaven les forces per continuar guiant l’Església, va renunciar a l’exercici del papat.

En altres paraules, va deixar enrere la concepció imperial del càrrec vitalici i va igualar el Bisbe de Roma amb la resta de bisbes de l’Església, que presenten la renúncia en arribar a un límit d’edat

Concretament, però…, quina va ser la causa que el va dur a renunciar al papat?

Ell mateix ho deia amb senzillesa i claredat en la seva declaratio l’11 de febrer del 2013: li fallaven les forces. La seva edat avançada, la complexitat del món que li tocava viure i la necessitat de viatjar a diferents punts del globus per animar les comunitats i moviments van suposar per a ell obstacles impossibles de superar, sentint-se afeblit i mancat d’energia per a la seva missió.

La renúncia va ser fruit d’un “examen de consciència reiterat davant Déu”, i també va ser assumida “amb plena llibertat“. Abans d’ell era impensable que un Papa renunciés, sobretot havent vist Joan Pau II en un declivi físic molt notable progressiu i convençut, però, que el Senyor li demanava ser al seu lloc fins al final.

Doncs Benet XVI va tenir la llibertat interior de ser fidel a l’Esperit Sant fent el contrari. Amb una humilitat enorme i confiant tant en Déu com en els dinamismes interns de l’Església. La renúncia va provocar que milions de catòlics se sentissin esglaiats davant d’un fet pràcticament inèdit. Però no era més que deixar de ser Bisbe de Roma… igualant-se a qualsevol dels altres bisbes del món.

La seva vida i el seu exemple, juntament amb els seus escrits i reflexions, són ja un patrimoni de la humanitat.