Amb la festa del baptisme del Senyor es corona el temps de nadal. Aquesta és la tercera epifania —o, si voleu, teofania— dels inicis. En la primera els àngels anuncien la identitat de l’infant de Betlem, en la segona, els mags, amb els seus presents, el confessen l’únic messies rei veritablement Déu i veritablement home. I, ara, en el Jordà l’Esperit, en forma de colom, i la veu del cel, testimonien que Jesús és el Fill en una esplèndida presentació trinitària de Déu. Llàstima que el leccionari només ens aporti la quarta epifania —la de Canà de Galilea— en el cicle C del segon diumenge del temps durant l’any.
Contemplar aquesta escena del baptisme de Jesús ens convida a fer un salt i a mirar no pas el ministeri profètic del Baptista, sinó a considerar la grandesa del baptisme que nosaltres hem rebut. Ja ho demana la primera de les dues oracions col·lectes que el missal ens presenta avui: «concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut de l’aigua i de l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benvolença.»
Des que es va generalitzar el baptisme d’infants, desaparegut el catecumenat antic que preparava per a una vida cristiana virtuosa des dels sagraments de la iniciació, durant segles la praxi baptismal ha anat perdent identitat. Amb el pas del temps, separat el baptisme de la conversió de vida, es presenta només com a ritu necessari per a la salvació eterna, fins arribar als nostres dies quan, sovint, la necessària educació cristiana de l’infant que l’Església exigeix a pares i/o padrins resulta una ficció que tothom sap i tothom dissimula. El resultat és l’actual: com a conseqüència d’una vida d’ateisme pràctic molts pares ja no porten els seus fills a batejar. No els podem negar el valor de la seva coherència, encara que ens dolgui la incredulitat que professen.
En aquest moment hivernal de la fe en moltes societats, més que entestar-nos a voler treure fruits extemporanis que no arribaran, potser el que se’ns demana com a comunitat eclesial és preparar la terra perquè, quan sigui l’hora de la sembra, la llavor trobi el seu humus necessari. Aquesta preparació hauria de significar tornar a donar a cada realitat de fe la seva identitat i contingut, presentades totes amb la seriositat que escau a les coses sagrades, sempre de bracet amb aquella amabilitat que no és una estratègia comercial, sinó el fruit d’una convençuda fraternitat que prové de l’amor diví.
Prendre’ns seriosament el baptisme en l’aigua i l’Esperit Sant sembla el pas necessari perquè algú el pugui demanar, ja sigui per a ell mateix o per als seus fills, i rebre’l com a un autèntic do que fa noves totes les coses, tota la vida.
