Les darreres paraules que el papa Benet XVI va pronunciar no podien ser altres que les de Pere, el primer apòstol: “T’estimo, Jesús!” Són el resum d’una vida que ha entès Jesús i ha fet de la seva intel·ligència un servei amable i humil a l’Església i a tota la humanitat. Ha posat la seva saviesa a l’abast de tothom i explicant les raons de tot envers la seva comprensió en relació amb el misteri de la fe.

A partir d’aquí i d’una gran admiració per la seva persona, vull fer-vos participar d’alguns pensaments seus que han passat a ser conviccions que ens acompanyen. Són les dues cartes-encícliques que marquen els primers anys del seu pontificat. Són Deus caritas est (Déu és amor) i Spe salvi (Salvats en esperança). Dos pilars de la vida cristiana que contemplen el present i projecten el futur.

“Déu és Amor. Deus caritas est. Déu és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell (1Jn 4,16). Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià por expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva.”

“Salvats en esperança. Spe salvi. En esperança hem estat salvats! (Rm 8,24). Se’ns ofereix la salvació en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present: el present encara que sigui fatigós, es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí.” La pregària, així, serà entesa com l’escola de l’amor i de l’esperança.