El primer de gener de 2023, a la residència de les Germanetes dels Pobres de Barcelona, on havia viscut els darrers quinze mesos —admirablement cuidat— va morir en Jaume-Patriç Sayrach Fatjó dels Xiprers, capellà, escriptor, editor i activista social. El seu emotiu comiat, a la capella d’aquesta residència, fou dens de vivències i testimonis, des del de l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, fins al de molts companys i companyes de lluita, aquells benaurats dels quals parlava mossèn Manel Tort, “que fan els nostres barris més alegres”, tots guiats per l’amic i confident Eugeni Madueño resident al barri del Fondo i ànima de la revista Grama, fundada pel mateix Jaume Sayrach.
El rector del Seminari de Barcelona i amic del finat, mossèn Salvador Bacardit, explicava que recentment i per voluntat d’en Jaume, havia lliurat al papa Francesc el seu últim recull d’escrits, Laetus Dies Hic. Glosses del Capvespre.cat, anys 2011-2019. El títol és manllevat de l’himne de Laudes “Laetus dies hic transeast/crepusculum mens nesciat” (“Que passi content el dia d’avui/oblidada la ment del mal al crepuscle”), que en Jaume trobava molt bell i que s’adeia al seu anhel de viure tranquil i alegre, un anhel que es va intensificar els darrers anys de la seva llarga vida.
Ell mateix explicava que, després d’iniciar els estudis de medicina, va demanar ordenar-se perquè cercava Déu en el lliurament al proïsme i, en especial als més pobres. “Ordenat de capellà, vaig fruir molt treballant de vicari a Vilafranca del Penedès, on se m’assignaren els joves, amb una atenció especial als que pertanyien al món obrer. M’hi vaig bolcar promovent els moviments de la JOC i de la JIC, ajudant els nois i noies a cercar Déu i a obrir-se al món.” Anys després, a Santa Maria del Taulat del Poblenou, va fer de vicari amb el seu germà admirat Abelard i el seu gran amic Pere Relats. “Vaig quedar impactat per la marginació del món obrer; no només lluny de la religió sinó de la societat del benestar”.
Llicenciat en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el setembre del 1965, el bisbe Gregorio Modrego el va destinar a Santa Coloma de Gramenet per fundar una parròquia al barri del Fondo, de la qual va ser rector durant catorze anys. Va fer equip amb els vicaris Salvador Cabré, Joaquim Trias i Josep Esquirol. Reflexionant sobre les seves vivències, escrivia que “viure a la perifèria és passar la nit al ras. Una realitat física que pot prendre’s com la imatge de les perifèries humanes que són a les que el papa Francesc es refereix. Sovint les perifèries física i existencial van juntes (…) La soledat, la por, el fred… se’t claven a l’ànima”.
En Jaume Sayrach podia subscriure les paraules que el seu admirat germà Abelard va deixar escrites al sanatori de Puigdolena, on va passar malalt una llarga temporada, la nit que en Jaume li va haver de dir que no superaria el càncer: “Vaig a morir i estic content (…) perquè he viscut de cara a la gent/i trobaré gent. /Perquè he viscut/de cara a Déu/ i em trobaré amb Déu”. Dilluns dia 2 a la blanca capella de les Germanetes dels Pobres, en el comiat d’en Jaume Sayrach, hi planava una esperança serena en la vida perdurable que ell ens havia sabut encomanar.
