La festa del Baptisme del Senyor actua com una mena de «frontissa» litúrgica. La considerem d’una banda cloenda de Nadal i de l’altra una mena de Diumenge primer de Durant l’Any, encara que mai no li donem aquest nom, justament perquè té aquest doble caràcter. Encara ens vincula, com una segona Epifania, a la celebració del Nadal. Ja no és el reconeixement dels mags d’Orient, sinó pròpiament el de l’Esperit de Déu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.» I així comença Jesús la seva vida pública.
Aquesta manifestació de Déu a l’inici del camí de Jesús és tan important que en el Diumenge segon de durant l’any les lectures de l’evangeli insisteixen en la mateixa línia. La narració de l’evangeli de Mateu (som en el cicle A) de diumenge passat s’interromp amb un fragment del de l’evangelista Joan, que ofereix dues imatges teològiques potents sobre la figura de Jesús: «Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», i una segona en què es retorna a l’episodi del baptisme, amb les paraules de Joan Baptista, que es presenta com a testimoni: «Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»
En els cicles B (evangeli de Marc) i C (evangeli de Lluc), també s’introdueix, aquest segon Diumenge, un fragment de Joan, que remarca, de maneres diferents la singularitat i la filiació de Jesús. En el cicle B, el Baptista torna a assenyalar Jesús com l’Anyell de Déu (Joan 1,35-42). El cicle C ofereix un altre signe primerenc de la relació estreta de Jesús amb Déu i de la seva capacitat de trencar les nostres expectatives: les noces de Canà (Joan 2,1-12), que són vistes en l’antífona del Càntic de Maria de les segones vespres del dia de Reis com una tercera Epifania: «Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia.»
Les tres lectures d’aquest Diumenge II d’enguany mantenen un altre signe unitari de caràcter inequívocament messiànic: la universalitat. El Fill de Déu, el seu Servent, ha vingut per a tothom, no només per al poble d’Israel. Isaïes diu: «T’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.» I Pau, en la seva lletra als Corintis, insisteix també en la «unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.»
Una unió i una universalitat, per cert, que ens ajudaran a celebrar la Setmana per la Unitat dels Cristians, del 18 al 25 de gener. Pregar junts i reconèixer tot allò que tenim en comú com a seguidors de Jesús i constructors del seu Regne ajuda sens dubte a fer brillar la seva llum entre els nostres veïns.
