L’adolescència, aquesta etapa que segons l’Organització Mundial de la Salut abasta dels 10 als 19 anys, i comprèn el pas de la infantesa a la joventut, és un temps fascinant, ple de canvis, somnis i esperances, contradiccions i descobertes i, sobretot energia, molta energia.
Sabem, gràcies a la neurociència, que durant l’adolescència la zona del cervell que permet de gestionar conscientment les emocions perd eficiència i, per aquest motiu, els adolescents poden tendir a ser emocionalment hiperactius.
Igualment sabem que l’estrès, a qualsevol edat, també disminueix l’eficiència d’aquesta zona de l’escorça prefrontal. Per això, en apropar-nos educativament als adolescents, el primer que cal és rebaixar ansietat i neguit, això és, tranquil·litzar-se per poder acompanyar millor. Autocontrolar-nos perquè els adolescents siguin capaços de fer-ho.
En educació no hi ha receptes màgiques, però sí bones receptes. Certament, en el món de l’educació, que és alhora art, ofici i ciència, hem acumulat sabers i experiències que poden ajudar-nos a aconseguir una relació educativa reeixida, i ens poden ajudar a encarar el nostre rol com a acompanyants amb els adolescents. En destacaré quatre:
Primera. Cal conrear la coherència entre el que pensem, sentim i expressem amb la manera com actuem. Els nostres fills i alumnes es guiaran més pel que fem i som que no pas pel que diem. Particularment, si volem fomentar una expressió sincera d’emocions i pensaments, ens caldrà predicar amb l’exemple, tot expressant obertament les nostres emocions i pensaments.
Segona. Posar límits sense por a confrontacions. No deixar de fer-ho per comoditat. I sempre que es pugui negociar, pactar i arribar a acords, tot tenint present que l’absència de límits genera desprotecció i contribueix a fer futurs adults intolerants a la frustració i a l’esforç.
Tercera. Fomentar una certa austeritat. En un entorn d’abundància, és important transmetre aquest valor. Com deia Epicur, “no és més feliç el qui té molt, sinó el qui necessita menys”. Això implica defugir, tant com es pugui, una cultura centrada només en l’oci, un oci, a més, sovint de caràcter uniformador.
I, finalment, compartir temps de qualitat i atenció. L’estil educatiu més nociu és l’absent, i això poc té a veure amb la quantitat de temps compartit, sinó amb el fet que l’adolescent senti que importa, que és vist, escoltat (quan tingui a bé parlar) i, per damunt de tot, estimat. I en el cas dels fills, estimat incondicionalment.
