El dissabte de la Octava de Nadal el papa Benet va lliurar la seva ànima a Déu. Les seves darreres paraules van ser aquestes; «Jesús, us estimo». El papa Francesc en l’homilia exequial, a la plaça de sant Pere del vaticà, davant una gran multitud de fidels, li donar el títol de «Amic de l’Espòs», el mateix títol que el Senyor donà a Joan Baptista. Un elogi així és més que justificat per la persona i l’obra del qui fou el bisbe de l’Església Catòlica, el Papa emèrit, Benet XVI. Estimà el Crist i estimà apassionadament l’Esposa de Crist, l’Església. No dubto d’afirmar que el professor Joseph Ratzinger, fou un dels teòlegs més grans de la litúrgia cristiana del nostre temps. El seu magisteri és ingent i d’una gran profunditat i de lectura obligada pels amants de la litúrgia, de manera especial l’obra cabdal: L’Esperit de la Litúrgia, (en edició castellana de l’any 2009). El magisteri del Papa sobre la litúrgia se situa en l’hermenèutica de continuïtat amb la gran tradició orant de l’Església. Es impossible, en un breu article com aquest, fer síntesi de la teologia del Papa Benet sobre la litúrgia.
La primera afirmació de la teologia de Ratzinger sobre la litúrgia és que la revelació cristiana està vinculada intrínsecament amb la bellesa; és esplendor de la Veritat, que és Déu mateix. Al llarg de tota la tradició eclesial, la reflexió teològica ha buscat d’arribar fins a Déu per viam pulchritudinis. La litúrgia, com a moment present de la història de la salvació, actualitza el misteri central de la nostra fe, el misteri pasqual de Jesucrist en el hic et nunc de la celebració litúrgica. Aquesta és l’autèntica i veritable bellesa de tota celebració litúrgica. Si en la litúrgia, per tant, es fa present el misteri de Jesucrist, resplendeix en ella la bellesa de el misteri de Déu, és expressió de la glòria de Déu; perquè la bellesa, essent atribut del misteri diví, és també part essencial de la litúrgia. En la litúrgia resplendeix la bellesa del misteri de Jesucrist, que és misteri de comunió amb Ell i amb els que estan units a Ell. La litúrgia ens atreu cap a ell i ens crida a la comunió. És un misteri que uneix a Crist i al Cos de Crist entre si. Així s’expressa en la segona epiclesis d’algunes pregàries eucarístiques, anomenada epiclesis de comunió: «Us demanem humilment que l’Esperit Sant uneixi en els qui participem del Cos i Sang de Crist» (Pregària Eucarística II). La bellesa de la litúrgia es manifesta, no només pel misteri cregut i celebrat, sinó també pel misteri de comunió que esdevé a tots els que participen del Cos de Crist. Per esdevenir ells mateixos gloriosos i radiants.
A començaments del segle XX el gran R. Guardini feia l’optimista afirmació: L’Església està naixent en les ànimes. Avui dia l’afirmació pot ser la contrària: l’Església mor en les ànimes i deixa de ser rellevant per a molts. Sense el Crist l’Església no és res. Només hi una raó per no marxar de l’Església: perquè ella es portadora del Misteri del Crist i de la gràcia dels seus sagraments. La litúrgia no és un culte només, és una epifania del Misteri del Crist gloriós i vivent. Ens situa, plens d’embadaliment en allò que està per sobre nosaltres i més enllà de nosaltres. Només la podem celebrar en la lloança i l’adoració, també en la caritat. La litúrgia és èxtasi, però també porta a la missió i a la caritat. És tota ella transfigurant. El Papa Benet s’horroritzava d’una litúrgia secularitzada. En la litúrgia no celebrem res de nosaltres mateixos, celebrem la glòria del Crist, que ve a nosaltres en la seva Paraula i en la humilitat dels seus sagraments.
