D’acord, no direm el pecador però el pecat dona per pensar, així que revelo haver vist l’anunci d’un concurs escolar titulat La Paraula S’agrada; tal com raja, com qui no pidola el “like” a les xarxes socials perquè no li cal. No sabem si es tracta d’una errada de redacció o, molt possiblement, d’un reclam lingüístic enginyós; però la vinculació entre la Bíblia —perquè aquest és el contingut de la Paraula en majúscula— i l’estètica pot donar molt de joc, també a l’aula.
D’entrada, que la bellesa de la comunicació de Déu trobi gaudi autoreferencial —el “s’agrada”— ens porta a un dels pensaments dels teòlegs que més han reflexionat sobre l’estètica teològica, Hans Urs von Balthasar, i és la invitació a adonar-nos que la bellesa literària de la Bíblia no és merament un recurs per a la seva memorització o interpretació (com ara les estructures concèntriques, les respostes inesperades, les comparacions sinòptiques, etc.), sinó que “la Bíblia és bonica perquè Déu és bellesa” (amb be alta, i no d’una vellesa envilidora), tal com ens recorden els atributs clàssics de la divinitat: unum, bonum, verum… i pulchrum!
És en aquest “S’agrada” que també podem reflexionar sobre la sacralitat de la Paraula amb l’alumnat. Tot i que la terminologia habitual recorda una vegada i una altra que “sagrat” fa referència a allò “separat, apartat o reservat”, el cristianisme és més de “consagrar” que de “sacralitzar”; és a dir, la Paraula no està per ser emmudida o amagada, sinó comunicada, viscuda. Si, com el títol d’aquella pel·lícula, podem afirmar que “la vida és bella” —si més no, a estones i malgrat tot!—, com no ho ha de ser també el Relat que omple de Vida? I, aquest bell tresor, no és digne de ser descobert també per l’alumnat?
Valguin tots aquests apunts per animar a la participació de les escoles a la propera Setmana de la Paraula, una proposta del papa Francesc entomada per la Conferència Episcopal Tarraconense amb la Setmana de la Bíblia, on hi col·laborem també des de la FECC.