S’acostuma a dir que fa més soroll un arbre que cau que tota una vegetació que neix en silenci. Sovint, el mal és periodísticament més potent que el bé i dona més negoci. Quan Jesús proclama “feliços” tots aquells que neixen a la novetat que Ell proclama i viuen segons ella, ens remet al ressorgiment d’uns nous valors que avui podem extreure de la seva Paraula i veure’ls vius en la seva Persona. En vol feliços perquè, tot i que visquem situacions difícils i fins i tot incomprensibles, podem descobrir que Déu també se’ns hi revela, s’identifica amb nosaltres i no ens deixa.

No és en l’ambició humana ni en la voluntat de tenir més, ni tampoc en la prepotència que dona la riquesa material i el prestigi social, ni és en la violència de les armes o la supèrbia bel·ligerant que prové del fonamentalisme de certes postures falsament religioses, on podrem trobar la felicitat o la solució a molts problemes personals i socials que patim, sinó en la voluntat humil de construir la civilització de l’amor des de la comunió, la solidaritat i la confiança.

La pobresa, la humilitat, la misericòrdia i la netedat de cor, l’esforç per la pau i l’opció per la justícia, fins i tot patir la persecució, són valors a l’alça, tot i que ens veiem incompresos pel fet de tractar de viure’ls. Jesús proposa la felicitat. I, per què Jesús presenta aquesta proposta tan original com són les benaurances, una proposta que xoca d’arrel amb tantes altres expectatives? Pensem que és Ell qui diu “feliços” als qui fan seu el missatge en favor dels més febles i necessitats, perquè, en ells, s’hi descobreix la seva inequívoca presència. I això, per a un seguidor de Jesús, resulta determinant.