Recordo el dia que vaig llegir per primera vegada aquelles paraules del papa Francesc en el seu document programàtic del pontificat que començava: “Sortim, sortim… Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats […]. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6,37) (EG 49)”.

Aquesta va ser des del primer moment la consigna de l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Ara, quan fa ja sis anys que va començar en una onada de fred com la d’aquests moments, un gener gelat, quan també vam obrir les portes de bat a bat, perquè es refugiessin aquells que no tenen un sostre on aixoplugar-se. Ni tan sols en moments tan gèlids com els d’aquests dies, quan els termòmetres a Barcelona no cal que baixin sota zero per gelar-se amb la humitat de la costa.

Malgrat que, aleshores, no estàvem preparats i es va crear una situació caòtica, era el començament carismàtic i utòpic d’una església a l’estil del papa Francesc i, sobretot, a l’estil de l’Evangeli.

Ara –sense la improvisació d’aquells primers moments, i amb l’experiència professional dels sis anys- hem tornat a obrir les portes cada nit, amb vigilància, ajuda, escalfor i, sobretot, amor i amistat.

Casos punyents com el de la senyora gran que arriba tremolant de fred i de por, perquè les circumstàncies l’han portat a una situació que mai no hauria pogut imaginar i no té més sostre que el cel ennuvolat i el perill de la seva feblesa posada a prova al carrer, des de feia dues nits.

O les dues noies, encara adolescents, arribades del Perú i decebudes en no rebre l’ajuda que esperaven d’una parents o amics…

Però els que nosaltres denominem “els miracles de Santa Anna” es fan realitat. I al cap de dues nits de dormir amb nosaltres –i gràcies als mitjans de comunicació que se’n van fer ressò- una família les ha acollit fins que s’arregli el seu problema o trobin feina.

“És que alguns no volen sortir de la seva situació de sensesostre”, ens diuen les persones benestants que no saben gaire dels empobrits. S’han preguntat per què? S’han preguntat què passa als albergs públics perquè no vulguin o no puguin anar-hi? Hi ha tòpics que es desfan quan es coneix de prop la realitat dels marginats i la seva angúnia vital.

Unes portes obertes a acollir necessiten sempre d’uns cors oberts a la comprensió i, sobretot, a l’amor i l’acollida.

Creiem que als “serveis socials” els manca molta estructura acollidora “pressupostada” en les arques ciutadanes.