Xavier Albó Corrons és un d’aquests personatges genials que de vegades et trobes a la vida.
Nascut el 1934 a la Garriga (Barcelona) d’una família de tradició molt cristiana, va ingressar a la Companyia de Jesús el 1951 i quan encara era novici, el 1952, va ser enviat amb quatre companys novicis jesuïtes més a Bolívia, on ha viscut fins al final de la vida, amb un gran esforç d’encarnació en la història i cultura del poble bolivià. Segons ell, a Bolívia va néixer de nou.
A més dels estudis de filosofia a Quito i teologia a Barcelona, va estudiar antropologia i lingüística a la Universitat de Cornell de Nova York i Loiola de Chicago (1966-1970) i es va doctorar a la Universitat San Andrés de La Paz. Es definia com a antropòleg sociolingüista, parlava quítxua, aimara i guaraní, va publicar una metodologia per aprender quítxua, coneixia perfectament la geografia i cultura de tot Bolívia i era especialment proper i compromès amb el poble indígena.
Amb Lluís Alegre va fundar CIPCA, un Centre de recerca i promoció de la pagesia. Va ser coordinador llatinoamericà de Jesuïtes en àrees indígenes, o membre de l’Acadèmia Boliviana de la Història Eclesiàstica, entre altres ocupacions.
Quan l’Estat plurinacional de Bolívia va voler llençar un projecte d’educació bilingüe, Albó va ser l’encarregat d’elaborar el mapa lingüístic de Bolívia. Sens dubte, el fet de ser català el va ajudar a comprendre la importància de la llengua del poble per a la identitat cultural i social de les persones.
Quan l’Estat plurinacional de Bolívia va voler llençar un projecte d’educació bilingüe, Albó va ser l’encarregat d’elaborar el mapa lingüístic de Bolívia
Home d’una curiositat immensa, “un curiós incorregible” com ell es definia, sempre investigant i prenent nota de la realitat quotidiana, va patir persecució en temps de dictadura militar banzerista, va participar amb ell el també jesuïta català Lluís Espinal en una vaga de fam amb les dones mineres, durant 19 dies, a finals del 1978 i començaments del 79, per demanar l’amnistia dels presos polítics. Va viure molt de prop l’assassinat del seu company Lluís Espinal el 1980, del qual va publicar-ne els escrits i les Oraciones a quemarropa.
Va viure molt de prop l’assassinat del seu company Lluís Espinal el 1980, del qual va publicar-ne els escrits
Les seves obres completes abasten 11 volums, va rebre nombrosos reconeixements, com el Premi Hiroshima per la Pau, el Premi Internacional Linguapax, el Premi LASA/Oxfam Amèrica, o el Cóndor de los Andes. També va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Major de Sant Simón de Cochabamba, i de la Universitat Mayor de San Andrés, a La Paz. Tot això no el va dur a cap mena de supèrbia, era summament senzill, molt alegre, proper bromista i a estones, gairebé còmic, tots li deien el p´ajla (el calb).
I encara que era molt sobri en les seves manifestacions religioses, era un home profundament evangèlic i espiritual, missioner i fidel seguidor de Jesús. Com Espinal, va aprendre de Jesús a gastar la vida pels altres, amb una gran obertura als “altres”, especialment als pobres camperols i indígenes, marginats socialment i econòmicament, descobrint amb ells els misteris d’aquesta i l’altra vida.
Com Espinal, va aprendre de Jesús a gastar la vida pels altres, amb una gran obertura als “altres”, especialment als pobres camperols i indígenes
En els últims anys es va afeblir la salut del Xavier, que va passar a residir a la comunitat La Esperanza de Cochabamba, on malgrat les seves limitacions continuava treballant, mentre repetia que “val més morir vivint, que viure morint”.
