«Crec que soc trans», confessa Lydia West als seus pares, gent molt open mind en matèria de diversitat de gènere. Però més endavant, l’adolescent precisa: «No soc transsexual ni transgènere, soc transhumana i vull ser digital i desfer-me del meu cos.» Aquest sorprenent moment familiar pertany a la sèrie Years and years, del director Russell T. Davis i dibuixa què pot passar en uns pocs anys si continua avançant l’emergent bioideologia del transhumanisme.

La Lydia continua explicant als seus pares que ella no es conforma amb l’atzar biològic que li ha tocat viure i que realment el que cerca és una «millora» a base de ciberimplants en el seu organisme.

De fet, l’adolescent somia anar a una clínica avançada perquè la converteixin en dades, descarreguin el seu cervell al núvol i d’aquesta forma pugui «viure per sempre com a informació». Davant d’uns pares totalment en estat de xoc, la jove els explica que on aspira a anar no hi ha vida ni mort, sinó únicament dades. La Lydia vol transformar-se en un conjunt de dades i així arribar a ser immortal.

Aquesta escena encara inversemblant a la nostra vida quotidiana pot servir per copsar el tipus d’antropologia tecnognòstica que proposa el transhumanisme. Suposem que puguem millorar la condició humana mitjançant l’ús de la biotecnologia i altres tecnologies exponencials, però que això pugui requerir canviar la pròpia naturalesa de l’esser humà. Hauríem de fer-ho?

El transhumanisme diu que sí, afirmant que no hem de frenar aquesta «millora humana» per qüestions ètiques, morals, religioses o espirituals. El transhumanisme resulta ser així una visió molt audaç que preconitza que els humans hauríem d’explorar el potencial dels avenços científics i tecnològics que milloren, allarguen i possiblement canvien la vida de la humanitat.

Qüestionen les limitacions tradicionals, biològiques, genètiques, intel·lectuals i religioses sobre el nostre progrés i possibilitat d’evolució. En aquest sentit, veuen els éssers humans com una etapa de transició entre la nostra herència animal i el nostre futur posthumà. No obstant això, des d’una perspectiva cristiana, cal afirmar que el veritable impulsor del progrés de la humanitat i el desenvolupament de la persona és l’humanisme integral i avançat obert a Déu, el nostre Creador, que no pretén superar la condició humana eliminant-ne les limitacions i vulnerabilitats, sinó que aspira a aprofundir en la seva pròpia naturalesa per tal de ser més humans, és a dir, millors humans.