L’any 1958 va arrancar la primera experiència missionera de la diòcesi de Barcelona a Xile, per la qual van arribar a passar molts preveres. El compromís era de cinc anys, però algun d’ells, com Mn. Enric Olivé Turu, hi ha acabat dedicant pràcticament tota la vida sacerdotal, especialment a la diòcesi de Sant Joan Baptista de Calama, al nord de Xile, amb un lema de vida: “Evangelitzar amb el poder de l’Esperit.” Actualment, és no ja l’únic capellà de Barcelona, sinó d’Europa, que hi continua treballant pastoralment. Hi hem conversat aprofitant la seva estada a Barcelona per compartir el Nadal amb la família. “M’agrada molt venir a Barcelona i estar amb la meva família, però em sento més capellà de Xile que d’aquí”, ens confessa Mn. Olivé, nascut a Castellbisbal (actual bisbat de Sant Feliu de Llobregat) el 18 de desembre de 1936.
És l’últim missioner de Barcelona a Xile. Com va arrancar aquella experiència?
Als anys seixanta es vivia un ambient molt missioner al Seminari, amb una gran disposició d’anar a treballar com a capellà allà on fos més necessari. L’aleshores bisbes d’Antofagasta, al nord de Xile, va visitar Barcelona i va demanar ajuda del clergat diocesà. L’any 1963 vam anar Xile un grup de quatre: Ernest Martínez Guarné, que malauradament va morir al cap de poc d’haver-hi arribat; Joan Gras, mort recentment, que va estar-hi cinc anys; Jordi Jorba, que primer va ser-hi deu anys i després vint més, i que va morir a Calama, i jo mateix, que he anat repetint experiència i que ja en porto 59. També ens hi acompanyaven tres mestres, entre les quals hi havia la meva germana, la Maria Rosa.
“Als anys seixanta es vivia un ambient molt missioner al Seminari, amb una gran disposició d’anar a treballar com a capellà allà on fos més necessari”
Quin és el carisma propi del capellà missioner?
No coincideix gaire amb la idea que tenim del missioner. Nosaltres hi anàvem amb la intenció de passar-hi cinc anys ajudant el clergat natiu, però la realitat es va anar transformant. Principalment, perquè a la diòcesi on vam anar no hi havia clergat del lloc, tots érem de fora. Aleshores, la situació era diferent, perquè no es tractava tant d’ajudar com de sentir-se un més. M’hi vaig anar acostumant i m’hi vaig trobar tan bé, que m’hi vaig quedar. M’hi trobo com a casa, jo estimo molt aquella gent i aquella gent també m’estima molt a mi.
Van posar les bases per bastir la futura diòcesi de Sant Joan Baptista de Calama.
Quan vam arribar la ciutat de Calama pertanyia a la diòcesi d’Antofagasta. Al cap de pocs anys van fer-la prelatura i després diòcesi. En tot aquest procés he estat molt present, participant-hi. Fins i tot n’he arribat a ser administrador diocesà i administrador apostòlic. Calama és una diòcesi petita. Quan hi vaig arribar, a la ciutat només hi havia una parròquia i 40.000 habitants. Ara són 9 parròquies i 160.000 habitants, molts dels quals gent de pas. Actualment no porto cap parròquia però continuo ajudant on més convé.
A quines necessitats socials ha calgut donar resposta?
Una realitat que ens vam trobar va ser la dels miners de Chuquicamata, a uns quinze quilòmetres de Calama i on hi ha les mines més grans i altes del món. També em vaig dedicar als barris més pobres de Calama, especialment al de la Población 21 de Mayo. En tres barris vaig construir tres capelles, i vaig treballar en el camp de la pastoral i d’obres socials. L’any 1982 vam fer una Llar d’Avis, coneguda com «Mi Hogar», ja que molts vells no tenien família ni ningú que els cuidés.
El cop d’Estat, l’11 de setembre del 1973, el va enxampar a Catalunya. Quan va tornar a Xile, a principis del 1975, quina realitat es va trobar?
Coneixia xilens que van patir presó, persecució o fins i tot van morir en mans dels militars i paramilitars seguidors de Pinochet. Les vídues i orfes van passar moments terribles, perquè les institucions estatals es negaven a auxiliar-los. Nosaltres els vam ajudar en el que vam poder, però fins avui, després de tants anys, molta gent ha quedat marcada per aquest cop militar i pels anys posteriors de dictadura.
Quin ha estat el llegat de l’Església de Barcelona al nord de Xile?
El més important és que hagin sortit vocacions del mateix lloc, perquè practicament en tot el nord de Xile (Antogafasta, Calama i Arica) no n’hi havia. Es va anar treballant i vam acabar tenint vocacions de Calama mateix, unes cinc. Aquesta és la finalitat. Si hi anem a ajudar és perquè després puguin tenir capacitat pròpia per tirar endavant l’Església. Ara Calama encara necessita ajuda. De Barcelona i d’Europa soc jo sol. També hi ha un mexicà, tres colombians, un peruà i un argentí.
“El més important és que hagin sortit vocacions del mateix lloc, perquè practicament en tot el nord de Xile (Antogafasta, Calama i Arica) no n’hi havia”
Reflex del canvi de paradigma de l’Església, més mancada de vocacions a Europa.
Certament, és un reflex del canvi que hi ha hagut. Els anys seixanta va ser una etapa de moltes vocacions a casa nostra. El 17 de setembre del 1961 vam ser ordenats un total de 30 capellans de la diòcesi Barcelona. Això ja no passa. En canvi, no hi havia vocacions a Xile. Ara podem dir que estem més anivellats, hi ha manca de vocacions arreu. D’altra banda, ara estem en un moment una mica difícil.
Té a veure amb la crisi institucional a causa dels abusos sexuals?
Aquesta crisi dels abusos ha fet que sigui molt més difícil que els joves s’animin a una vocació sacerdotal; ha fet molt de mal. Esperem que a poc a poc es vagin revertint i retornant la confiança en l’Església. Hi ha hagut un canvi gran en els bisbes. El Papa ha volgut fer una reforma important, s’ho va prendre molt seriosament. Els abusos són un problema general, però el que fa més escàndol és quan també afecten l’Església. Potser aquesta crisi servirà no sols per purificar l’Església sinó també perquè el conjunt de la societat valori i tingui en compte les víctimes, procuri que hi hagi menys víctimes i, sobretot, que no siguin una altra vegada abusades a causa de la discriminació, sinó que siguin ateses i compreses.
“Els abusos són un problema general, però el que fa més escàndol és quan també afecten l’Església”
Vostè ha tingut ocasió de fer acompanyament de víctimes d’abusos. Quines són les seves principals necessitats?
Necessiten primer ser cregudes i escoltades; després, que sigui tinguda en compte la gravetat dels fets. El problema dels abusos és que moltes vegades arriba a haver-hi un abús com si fos un joc, una cosa sense importància, però la realitat és que la víctima queda marcada per sempre. Passen vint, trenta anys, i el sofriment continua, especialment si no s’ha afrontat bé. Sempre hi ha en la víctima un sentiment de culpabilitat que fa que no reclami ni denunciï, cosa que genera persones sempre afectades pel que han sofert. En general, el que vol l’Església és que, davant dels abusos, no hi hagi tanta preocupació per defensar la institució com per defensar l’abusat. Aquest és el canvi important que amb el temps permetrà recuperar la confiança, perquè hi haurà menys abusos i s’afrontaran millor.
Com podem ajudar a mantenir encesa la flama missionera?
Encara que no hi hagi gaires vocacions, hem de mantenir ben viu l’esperit missioner, que consisteix a no tancar-nos en nosaltres mateixos sinó a estar oberts a les necessitats del món. El món necessita el missatge de Jesucrist, l’Evangeli. Per tant, cada cristià i cada batejat ha de lliurar aquest Evangeli, encara que sigui a casa seva, a la parròquia o al seu lloc de feina. Tenir aquesta consciència va en la línia que tots els batejats som missioners i formem part d’una mateixa Església. També va en la línia d’acostar-nos als altres cristians, perquè estimem i seguim el mateix Jesucrsit, tenim el mateix pare i estem guiats pel mateix Esperit Sant. Per tant, tot això ens uneix i ens dona esperança i alegria encara que hi hagi dificultats.
