Amb l’Espinàs vaig tenir una bona relació, d’aquelles que no em permeten presumir de gran amic, però…, sí que la seva bonhomia i bon humor el feien proper.

Els seus llibres, plens d’anècdotes, ajudaven a conèixer millor el país i d’això vull parlar; d’un parell d’anècdotes que m’han vingut a la memòria, tot i que han passat un munt d’anys.

Una bona tarda, en un pis de l’Eixample, tot preparant una sortida per anar a cantar ves a saber on, ens anàvem a prendre un tallat i només tenien sobres d’aquells de cafè soluble. En aquella època era tota una novetat i en Josep Maria ens va ensenyar com dissoldre a l’aigua el cafè sense fer grumolls. L’Espinàs era un home de món i gaudia de les coses senzilles que fan la vida més agradable.

Divendres a la tarda, dos dies abans del seu traspàs —no crec en bruixes!—, estava fent neteja de discs i em van venir a les mans un parell de discs petits que ens va dedicar a la meva dona i a mi. Un, segurament, a la vetllada de l’esmentat cafè i l’altre, no sé en quina trobada, però ara han estat per a nosaltres una mena de comiat, també senzill, i que, ves a saber perquè, se’ns ha fet entranyable.

La gent s’hi trobava bé amb la seva companyia i ell n’era l’artífex. Una de les dedicatòries, del disc de cançons tradicionals catalanes, amb una lletra clara i entenedora, deia: «A Pere i Mary, cordialíssims companys d’aquesta nit.»I, en canvi, en un altre, amb les cançons que va traduir d’en Brassens, deia: «A Pere i Mari, demanant que em perdonin si he desafinat més del que és decent. Amb l’amistat de…» Com he dit, entranyable. No hi ha la data, però els discs deuen tenir uns seixanta anys.

“A La Llar del Llibre li vam publicar uns quants volums, amb una bona acollida per part dels lectors”

PERE FÀBREGUES I MORLÀ (llibreter jubilat)

Abans de fer-se editor, a casa nostra, La Llar del Llibre, li vam publicar uns quants volums que titulàvem A la vora de… l’Avui, una tria dels seus articles i també alguna de les seves novel·les, tot amb una bona acollida per part dels lectors.

Pel meu ofici, hi vaig tenir relació principalment en signatures d’autor, i el que volia ressaltar és la que va ser una virtut, que cal preservar i que ens convé d’imitar-lo: la bonhomia i el bon sentit de l’humor, i, des d’aquesta manera, estimar i fer estimar el teu país. Com ell ens va ensenyar, el país és essencialment patrimoni dels que hi vivim, perquè el millor sempre serà el bon tracte amb les persones.

Fins a sempre, Josep Maria!