Potser a vegades les estadístiques ens angoixen, però en altres moments sembla que ens tranquil·litzen. Quan parlem de tants per cent, sempre diem que són molt menys les dones que venen a la “Taula de fraternitat”, i menys les que dormen al carrer.

Però jo estic acostumada a aturar-me més que a la història, que és la que fa les estadístiques, en la intra-història, que és la que pateix cadascun dels individus que formen les estadístiques. Quan els joves del segle següent estudiïn la guerra de Rússia amb Polònia, parlaran de dates, llocs i estadístiques. Serà després la literatura la que es dedicarà a fer novel·les creant famílies i individus que en patien les conseqüències.

Doncs bé, a mi m’agrada tenir ja aquesta visió personalitzada del que està patint una situació de la que formarà part una estadística.

És veritat que són menys les dones que dormen al carrer, però hi són, i la seva situació sovint és molt més greu que la dels homes. I no perquè siguin més dèbils a l’hora de patir o d’aguantar els patiments. S’ha demostrat sovint que és ben bé al contrari: són capaces d’aguantar molt més i en circumstàncies molt més feixugues. Però estan exposades a ser carn de canó d’atacs per part d’homes violents que fan servir la seva força i la seva virilitat per abusar del que qualifiquen de “sexe dèbil”. Les conseqüències d’aquests actes les paguen les dones, sovint.

I aquest tipus d’abusos acostumen a restar impunes perquè és molt més difícil accedir a la justícia -per molt que les lleis parlin del només “sí” és “sí”- en circumstàncies de desempara tan gran com és viure al carrer.

L’últim cas que hem tingut a l’Hospital de Campanya de Santa Anna –i que s’ha resolt gràcies al fet que ens hem servit dels mitjans de comunicació per denunciar-lo- ha estat el d’una dona jove, amb un nen de dos anys que mentre esperava la seva deportació al Brasil, quan se li van acabar els dies que li van concedir d’estar en un Hostal, va restar al carrer. Aquella nit –ens explicava- no va poder dormir ni un minut amb l’angoixa de no poder cuidar el fill, i va passar les hores fent veritables esforços per no deixar-se vèncer per la son i l’esgotament de viure al carrer.

Era una d’aquelles nits de fred que tots els que podem ens protegim amb l’escalfor de les flassades.

L’endemà, algú li va parlar de la nostra parròquia de Santa Anna i la vam acollir. Quan el fet va sortir a la premsa –gràcies a l’ajut dels mitjans de comunicació, als quals sempre acudim- ja es va encarregar l’Administració de solucionar el cas.  No podíem haver començar per fer-ho sense crear aquell escàndol públic?

I no entro en detalls que fan més feixuga l’estada d’una dona al carrer. Molt més que la d’un home en les mateixes condicions. A vegades, quan alguna de les dones que ve ens demana alguna cosa pròpia del seu gènere, m’adono de les seves necessitats que no estem acostumades a tenir en compte. Per exemple quan venen al rober després d’haver fet servir els nostres serveis de dutxes…