“Després d’haver examinat davant Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri petrí.” Amb aquestes paraules anunciava Benet XVI la seva renúncia. En aquell moment, ens va sorprendre a la gran majoria.

No estem acostumats que algú amb cert càrrec, en llocs de responsabilitat que comporten cert poder, real o fàctic, renunciï. Segurament no se’ns poden acudir prou motius per prendre aquesta decisió. Ratzinger, però, ho va fer i amb això va possibilitar un gran exemple a l’Església i al món.

A aquest gest cal sumar la capacitat de mantenir-se en la rereguarda, saber ser al marge quan, en realitat, continues en el mateix lloc perquè, ara, tot i que de forma emèrita, el Vaticà continua sent el teu lloc, al costat del teu successor.

Amb aquest exemple hauríem d’aprendre que hi ha moments en els quals els propis límits ofereixen signes per entendre que cal deixar pas a altres persones, perquè puguin exercir les seves funcions en les institucions, en els serveis, en les famílies… allà on sigui que hem estat i continuem sent-hi, però d’una altra manera.

Quan l’edat ens ofereix aquests límits és el moment de deixar-se acompanyar, de deixar que altres persones puguin oferir-nos el suport que necessitem, alhora que oferim consell, companyia, experiència, presència… aquella saviesa que dona la vida i que no deixa d’estar present quan els límits es fan més palpables.

Tant de bo sapiguem envellir amb aquella saviesa que Joseph Ratzinger ens ha deixat després d’un discerniment llarg davant de Déu, fet experiència en la seva vida.