El diaconat existeix des dels inicis del cristianisme. Els primers diaques van ser escollits per servir la caritat; en els primers segles van gaudir de gran prestigi. A partir del segle XII es va limitar el seu exercici a aquells homes cèlibes que es preparaven per ser ordenats de preveres.

Els anys anteriors al Concili Vaticà II van sorgir veus demanant la renovació del diaconat. La Càritas alemanya en va ser una decidida impulsora, dirigida especialment a servir la caritat; Karl Rahner li va donar suport teològic. En anunciar Joan XXIII la celebració del Concili, el 1959, es van intensificar els esforços per renovar el diaconat; Càritas Internacional ho va demanar i es crearen comissions preparatòries.

A la tercera sessió del Concili, tardor de 1964, es va aprovar per ampla majoria la constitució sobre l’Església, Lumen gentium, que estableix la renovació del diaconat, en el n. 29, com a grau propi i permanent de la jerarquia. L’any següent, en la quarta sessió del Concili, es va aprovar el decret Ad gentes, que en el n. 16 subratlla la importància de la renovació del diaconat per als països de missió.

Entre els documents postconciliars, destaquem els motu proprio de Pau VI Sacrum diaconatus ordinem (1967), que concreta la instauració de l’exercici permanent del diaconat i posteriorment, Ad pascendum (1972), del mateix Papa, que estableix normes per al diaconat, el situa com un “orde mitjà” entre la jerarquia superior i la resta del Poble de Déu, i el considera  com a sagrament del mateix Crist Servidor.

El Codi de Dret Canònic del 1983 estableix els drets i deures dels diaques. Benet XVI, amb el motu proprio Omnium in mentem, 2009, va modificar el cànon 1.009 en el sentit que els diaques són configurats a Crist Servidor, establint la diferència amb bisbes i preveres, que actuen en la persona  de Crist Cap.