Les imatges de la destrossa ocasionada pel terratrèmol de Turquia i frontera amb Síria han donat la volta al món i, en directe, hem pogut contemplar la devastació, els esforços de milers de voluntaris mesclats amb les llàgrimes i els crits de desesperació d’un poble que ha quedat desfet en tots els sentits. Des del primer moment, ha estat exemplar l’entrega de tantes persones que han mostrat la seva solidaritat amb ajudes directes d’allò que era el més necessari i urgent, com també les que s’han ofert des de tots els indrets per pal·liar tant de sofriment.

Una catedral i esglésies també han caigut. Com sota altres edificis, molts hi han deixat la vida. També hi ha estat actuant la fe d’un poble mantinguda fins el final. Queda el dolor, la inseguretat i la pobresa dels qui ho han perdut tot, amb la inevitable separació dels qui han quedat sepultats sota les runes. Per a ells i tants damnificats, vagi la nostra pregària. D’altra part, el drama és encara més gran quan, tractant-se de països en conflicte i zones de guerra, les ajudes no acaben d’arribar i hi ha qui s’aprofita de la desgràcia dels altres. Quin cor és capaç de no entendrir-se?

Entre molts gestos d’amor solidari, hi ha el valor que suposa el difícil rescat de les víctimes i les hores que s’hi han destinat, però sobretot l’arriscat que ha estat i segueix sent per a tants voluntaris el fet que, per salvar vides, han arriscat la seva. Mai agrairem prou aquesta fortalesa i valentia, i sempre resultaran gravades aquelles paraules de Jesús quan diu que “no hi ha un amor més gran que aquell qui dona la vida pels qui estima”. L’amor sempre és la raó de fons i fa que tot mal sigui vençut.