Totes les religions proposen pràctiques per apropar-nos més a Déu i millorar les relacions amb els altres. El judaisme en destaca tres, que l’Església recomana en temps de Quaresma: pregària, dejuni i almoina. A Mateu 6 Jesús explica com practicar-les sense caure en la hipocresia ni en la supèrbia espiritual.

A l’Antic Testament, nombrosos textos demanen una fe sincera. A banda dels manaments del Deuteronomi i el Levític, són famoses les crítiques d’Isaïes 1, Jeremies 7, Osees 6 i Amós 5 contra un culte superficial i el dejuni i les pràctiques hipòcrites. Lectura recomanable aquests dies!

De què serveix dejunar si anem esbroncant els altres? (Is 58,4-11). El veritable dejuni és compartir el pa amb el pobre, ajudar el proïsme i ser generós. El dejuni ens ajuda a alliberar-nos de les esclavituds interiors i fins i tot de les addiccions. Es tracta d’enfortir la voluntat i vèncer l’egoisme per estimar més.

Per a què tantes pregàries que només són xerrameca? La pregària ha d’anar acompanyada d’una vida coherent i honesta. El profeta Baruc (1-2) ens recorda que pregar no solament és demanar, sinó escoltar Déu i acollir la seva voluntat. Els salms són una escola fabulosa de pregària per a totes les situacions de la vida humana. La millor pregària, ens recorda Jesús, es dona en intimitat amb Déu.

L’almoina ens impulsa a ser despresos i no viure enganxats als béns materials. És l’antídot de la garreperia i la mesquinesa espiritual. Socórrer els pobres és un deure inexcusable, segons la Bíblia. Jesús arriba a comparar l’atenció als pobres amb l’adoració a Déu (Mt 25,40). Siràcida 29 recull un preciós elogi a la generositat.