Amb la cendra al cap hem començat la Quaresma. No és un temps litúrgic només, és un camí espiritual. No és un temps per fer, sinó per deixar fer al Senyor. En aquest temps ens és demanat un gran silenci i una gran fidelitat a la pregària. És un silenci i una pregària eclesial que es rendeix al Senyor i a la seva gràcia.
El Senyor, com en els dies de l’esclavatge, coneix els sofriments del seu poble, també els seus pecats i allò que l’oprimeix. Ens hem de situar espiritualment com els israelites a Egipte. Ells no sabien les meravelles que el Senyor faria, tampoc els camins de llibertat que els obriria, tampoc la terra que els seria promesa. El Senyor coneix els sofriments de l’Església, els pecats que l’avergonyeixen i la humilien. Ell no ha deixat d’estimar-la i no trontollarà l’aliança del seu amor i de la seva fidelitat (Is 54,10). Ella ha de caminar amb la llàntia de la fe enmig de la nit del món. Ha de pregar amb el salmista: “Vós em manteniu la llàntia encesa, claror en les meves nits” (Sl 18,29).
La Quaresma d’aquest any, amb la humanitat endolada pel terratrèmol d’Anatòlia, per l’ai al cor de la devastació d’Ucraïna i per tantes situacions de sofriments és una lamentació (threnós) davant del Senyor, un suplicar la seva gran misericòrdia, una confiança infinita en Ell. És el Déu de l’aliança, segellada amb la creu del seu Fill i feta present; és un do per al perdó dels pecats en cada Eucaristia. L’Església ha de fer ofrena de la seva vida al Senyor i ha de deixar esdevenir-se segons la seva voluntat. Només ell sap per quins camins la portarà a través de la història. El protagonista real de la l’Església és el Senyor mateix, no ella.
La litúrgia quaresmal és un do per deixar-nos portar eclesialment pel Senyor. No és una passivitat o quietisme, sinó la cooperació més activa a la gràcia. La sobrietat quaresmal ens despulla de tota forma d’autoreferencialitat i de mundanitat. Allibera d’una preocupació excessiva per nosaltres mateixos, per les estructures i de la por al futur. Amb la saviesa quaresmal aprendrem que no seran estalviats els camins del desert i les purificacions de l’Esperit Sant.
Sense la gràcia, cap astúcia, cap saviesa humana, cap estratègia pastoral, salvaran l’Església. Cal esperar silenciosament la salvació de Déu, diu l’Escriptura (Lm 3,26). Sense la circularitat de la gràcia que es comunica en els membres de l’Església, el Sínode no serà res i el camí sinodal, exigit pel papa Francesc, serà només un debat i una opinologia. Un Sínode sempre porta a la veritat en la unitat.
Aquesta Quaresma preguem, escoltem la Paraula, rebem el Pa dels vianants. No ens sentim humiliats per ser a les nostres assemblees pocs i grans. Visquem intensament la litúrgia quaresmal, fem-ne vida i confiem en Déu, oberts als seus dons, sempre inesperats. Les paraules del Salm venen a la memòria per acabar el breu article: “Quan el Senyor renovà la vida del seu poble ho crèiem un somni” (Sl 126,1). Només la gràcia i els sants renoven la vida de l’Església. Esperem els seus dons, les meravelles d’un nou èxode, d’una nova Pasqua.