D’acord, l’aplicació del Paraulògic està creant una dinàmica d’aprenentatge de la llengua que motiva petits i grans: des de famílies que competeixen intergenaracionalment a veure qui aconsegueix trobar més paraules, fins a comentaris entre gent que hi juga al transport públic, o mestres que l’empren a les seves classes. Definitivament, és una bona eina.
Ara bé, aquest enriquiment del vocabulari, des de la perspectiva de l’ensenyament de la religió i la pastoral educativa, no deixa de contrastar amb un evident analfabetisme del fet religiós. Resulta curiós que, en una religió que proclama que la Paraula (el logos, en la redacció grega) s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, no hi hagi una passió anàloga a la que desperta aquesta aplicació lingüística gamificada. Com podem vincular l’Homo ludens a la Celebració de la Paraula, tal com apuntava fa gairebé cent anys Romano Guardini a la coneguda obra L’esperit de la litúrgia, per als nostres temps? Com fer significativa i entenedora la Paraula performativa de Déu?
“Estem privant a tota una generació de fer una experiència de convit a l’agraïment i la conversió”
ELOI ARAN (cap d’àrea pastoral i socioeducativa de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya)
Precisament, una de les tasques de l’educació en perspectiva cristiana és la de donar a veure “l’Alter-paraulògic”, que és l’Evangeli mateix, és a dir, que hi ha un altre discurs possible per al nostre món. N’hi ha prou de llegir el Sermó de la muntanya per prendre’n consciència. No és, només, que ja no sabem què vol dir “Quaresma” (si no és perquè apareix com el cognom d’uns bunyols ensucrats o d’una àvia amb molts peus i un bacallà a la mà), sinó que estem privant a tota una generació de fer una experiència de convit a l’agraïment i la conversió.
Potser per copsar la lògica alternativa de la Paraula de Déu, cal fer una prèvia, que és el silenci i l’atenció que ens demana el temps de Quaresma. Aquesta Quaresma ens cal tornar a anar altra vegada als deserts del nostre món per connectar amb el Déu de la Vida, amb la seva Creació i amb nosaltres mateixos, que en formem part. Només des d’aquesta escolta podrem tenir una paraula digna de la lògica, dels plans, de Déu.
