Tinc un adolescent a casa, el quart adolescent de la nostra família. Amb ell riem, ens enfadem, negociem, discutim i, malgrat que ja ens agafa una mica grans, la interacció amb ell ens manté joves i actius. L’adolescència és, segons el neurobiòleg David Bueno, una metamorfosi del cervell. Una etapa vital, imprescindible perquè el nen deixi enrere la seva morfologia i els seus comportaments i adquireixi les característiques pròpies de l’adult. És un terrabastall de sentiments, de pensaments, de percepcions. És una tempesta hormonal que ocasiona un recablejat neuronal que fa que aquella persona tingui capacitat d’escollir, de decidir amb llibertat, de fer valdre els seus drets. El que passi durant aquest temps és vital per al seu funcionament posterior.

En contraposició, es troben un món ple d’inputs constants i invasius, principalment a Instagram, TikTok, a les sèries, que els incomoden i neguitegen.

Han de tenir molts likes per sentir-se bé. Si no se senten bé, construeixen un personatge, que és qui dona la cara a la xarxa, i després es tanquen a casa per no mostrar com i qui són. Tenen una percepció errònia del seu cos i deixen de menjar i vomiten per veure’s més guapes/guapos o passen hores i hores al gimnàs, fent el que sigui per aconseguir més múscul que el company.

Senten repetidament que el sexe biològic ja no compta, que han de fer introspecció i decidir quin gènere volen tenir o no decidir res i anar canviant segons bufi el vent. Són instruïts per fer servir preservatius quan molts encara no tenen relacions sexuals.

L’entorn els porta a creure que la  novetat i la improvisació son guais i porten a la felicitat. Provar coses noves, canviar de sexe, canviar de parella, beure alcohol, fumar tabac, porros. Les noves propostes de llei els faciliten amagar les seves preocupacions als pares, no sigui que els facin canviar d’opinió i coartin la seva llibertat (avortament i canvi de sexe sense permís matern/patern), etc.

I els metges tenim les consultes plenes d’adolescents i joves deprimits, sense il·lusió, sense saber on van ni què fan aquí. Sense  amics de veritat, sense aconseguir els seus objectius de bellesa, sense poder manifestar la seva virginitat, les seves creences, la necessitat que encara tenen dels seus pares, de tenir límits.

Pares, doneu testimoni del que sou, de pares amb obligació i dret a educar els vostres fills, que us puguin explicar el que fan, amb quins amics van, on van. Que si un dia es queden embarassades o estan dubtant de si se senten noi o noia, tinguin la certesa que vosaltres sou els seus referents i qui millor els acompanyarà.

Abraceu els vostres fills, produeix efectes hormonals beneficiosos (com explica la psiquiatra Marián Rojas), valoreu com són, feu-los sentir que són el més important que tenim, feu-los costat en les seves lluites, ajudeu-los a aixecar-se de les seves caigudes, acompanyeu-los en els seus alts i baixos donant criteri i acollint, sense escandalitzar-se, sense jutjar.

Amor, motivació, seguretat és el que necessita un adolescent i no haver d’enfrontar-se a dilemes i decisions que, en molts casos, ni s’haurien plantejat en aquesta etapa en què estan dins una tempesta hormonal que fa que canviïn d’opinió a cada minut.