Són deu anys d’intensa activitat missionera, com el primer deixeble-missioner que és de l’Església. Deu anys que són per agrair un ministeri apostòlic fecund i ple de signes evangèlics, refrescant-nos en tot moment l’estil de Jesús amb paraules i gestos, afavorint un esperit conciliar i sinodal que no deixa d’il·luminar els passos d’una Església que té el repte de ser sal i llum en unes circumstàncies canviants i, en certs aspectes, desafiants.

Agraïm un Papa que creu en l’Esperit de Jesús, al qui ha definit dient que és “harmonia”. L’harmonia és el que faltava als deixebles i l’Esperit els n’aporta. Necessitaven ser canviats per dintre, en el seu cor. Per això els repeteix una vegada i una altra: “Pau a vosaltres!” (Jn 20,19.21). Aquesta pau que identifica el cor amb la mar profunda, que sempre està tranquil·la encara que la superfície estigui agitada per les ones. L’Esperit és una harmonia que pot transformar les persecucions en benaurances. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit.

Per tot això —diu Francesc— necessitem l’Esperit: és Ell qui posa ordre en el frenesí, és la pau en la inquietud, la confiança en el desànim, l’alegria en la tristesa, la joventut en la vellesa, el valor en la prova. És el Consolador que transmet la tendresa de Déu. També porta “harmonia” a fora, entre els homes, ens fa Església, un sol edifici “harmònic” on la unitat es construeix des de la diversitat, reuneix els qui s’han distanciat, uneix els allunyats i fa retornar els dispersos. Per ser espirituals, per tastar l’“harmonia” de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per damunt de la nostra. L’Esperit és la primera i darrera necessitat de l’Església. I així ens ho està ensenyant sense descans.