“Si ets fill de Déu, tira’t daltabaix” (Mt 4,5). Ressona dolorosament aquesta citació bíblica en l’àmbit educatiu arran dels darrers casos d’intent de suïcidi d’adolescents a Catalunya; tots ells amb la mateixa metodologia, llençar-se al buit, com qui abraça la mateixa buidor que porten dins seu, sense esperar cap àngel que els reculli al darrer instant.

Colpeixen en la consciència, com el pes del cos llençat al terra, les paraules de comiat d’un d’ells, afectat amb un grau lleu d’autisme que, en boca del seu pare: “Va dir que no volia viure en un món en què la mala gent és aplaudida i les persones sensibles, nobles i de bon cor sempre tenen les de perdre.” Realment, si un es considera “fill de Déu”, sap que porta totes les de perdre llevat que aparegui pel camí algú educat en “competència samaritana“. Admetem-ho, per poder entomar les benaurances cal molta fe, perquè son d’una lògica oposada a les dinàmiques de poder. Feliços els “rarets”, perquè podran dir-te veritats.

Què hi pot fer l’escola cristiana? D’entrada, l’escola ha de respondre a allò que és, un àmbit d’acollida, un terreny on la persona pugui créixer de forma integral; especialment en l’àmbit de l’espiritualitat. Per a aquesta tasca no valen les delegacions. Cal que s’hi impliqui tota la comunitat educativa; prenent consciència de la importància de l’acte educatiu tant des d’una matèria determinada fins a les propostes extraescolars.

Es parla sovint de desaprenentatge com a condició per a una innovació educativa que es pretén imposar com a tabula rasa — from scratch—, però el que cal no és desaprendre continguts ni metodologies, sinó renovar la vocació educativa des de l’actualització dels valors propis de l’escola cristiana. Ens cal desaprendre l’educació-balconing, aquella de cara a la galeria o la superficialitat que només acumula «esdeveniments», per passar a prendre molt seriosament l’educació com una àrdua preparació per viure en la pròpia i inherent situació de contingència humana.