Hi ha molta realitat seca al nostre voltant i no és fàcil fer una lectura encoratjadora quan el món —tal com apareix— és més un escenari de decepcions que no pas una alenada de coratge. Sovint estem atrapats per una societat líquida que va desfent aquells vincles que la mantenien cohesionada. La impressió de molta sequera que ja no anima i més aviat desconcerta ens manté sovint en la incertesa de prendre compromisos que, en altres circumstàncies, ningú no hauria posat en dubte.
L’increment de la violència, la desfeta familiar, la desconfiança institucional, el desemparament social, la vulnerabilitat dels més pobres, la pèrdua del sentit del sagrat i del respecte a les persones, les ferides de l’ambient social, les disfuncions de l’economia i la manca de protecció del medi natural, i un llarg etcètera, configuren la sequera personal, social i ambiental que ens preocupa.
Però, estem fets per a la vida, fets per ressuscitar, l’Esperit és la nostra vida. Els qui creiem en Crist ressuscitat sabem que Ell és la font de totes les raons que tenim per creure que la vida és més forta que la mort i que en la feblesa trobem la nostra força. El testimoniatge creient encomanadís del papa Francesc ens ajuda a viure-ho quan d’ell escoltem que “hi deu haver coses negres, però el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s. Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història. Els valors tendeixen sempre a reaparèixer de noves maneres, i de fet l’ésser humà ha renascut moltes vegades del que semblava irreversible. Aquesta és la força de la resurrecció i cada evangelitzador és un instrument d’aquest dinamisme” (EG 276).
