Em voldria fixar, aquest darrer diumenge de Quaresma, en l’amistat profunda que vigia entre Jesús i Llàtzer, “el nostre amic” (recalcat pel Còdex Beza: “Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort”).

La relació de Jesús amb la comunitat de Betània era d’una gran amistat: “Les germanes de Llàtzer enviaren a dir a Jesús: ‘Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt'”; “Jesús amava la Marta i la seva germana i Llàtzer”; “Mira com l’amava”, deien els jueus.

Malgrat aquesta estreta relació d’amistat, els seus membres, com els jueus en general, seguien creient que la mort era un estat ja definitiu. Com a màxim parlaven d’una vida ombrívola en l’Hades, la regió sub­terrània dels morts. Jesús vol impartir-los una lliçó sobre la mort. Per això no acudeix imme­diatament a Betània quan li anuncien que estava malalt. S’espera que passin quatre dies per presentar-s’hi, quan tothom creia que la mort ja era definitiva: “Senyor, ja fa pudor: és el quart dia”, li va retreure Marta.

A tot estirar s’havia anat introduint en el món jueu la creença en una molt llunyana resurrecció futura: Marta diu a Jesús: “Sé que ressuscitarà en la resurrecció, en el darrer dia.” Jesús, però, parla amb el present de Déu: “Jo Soc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Creus això?”, li pregunta. Marta s’escapoleix: “Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets l’Ungit, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.”

Jesús no farà cap miracle. En primer lloc, la comunitat ha de retirar la llosa que havia posat sobre el difunt: “Alceu la llosa!” “Quan, doncs, hagueren alçat la llosa, també Jesús alçà els seus ulls enlaire i digué: ‘Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat'”. El miracle, doncs, ja s’ha produït. Des­prés, crida: “Llàtzer, surt fora!” Però va sortir com si fos una mòmia: “I immediatament sortí el difunt, lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un sudari.” La comunitat és qui l’ha d’alliberar de la mort: “Deslli­gueu-lo i deixeu que se’n vagi”, pel seu propi peu.