Fa uns dies participant a BTV, que commemorava els mil programes de Bàsics, estàvem tres de les organitzacions que havien nascut paral·leles al programa i que n’havíem sortit sovint. Les altres dues, en tractar-se d’empreses diferents, organitzatives, es gloriaven del seu creixement durant aquests anys.
I quan em va tocar a mi parlar d’aquest creixement vaig restar pensativa perquè per a un “Hospital de Campanya” com el que el Papa ha demanat en algunes parròquies de les grans ciutats, el fet de créixer té un doble sentit: el que es deriva que les necessitats no minven, sinó que creixen, o que els projectes han anat creixent en vista del augment de les necessitats. En tots dos casos es tracta d’un creixement pejoratiu: el de la pobresa, la necessitat, la injustícia social o la manca de recursos públics necessaris.
I és que en aquests sis anys i escaig que portem no només no han minvat les necessitats, sinó que, després de la pandèmia, han crescut. La problemàtica del augment de migració (tan necessària com lícita, però problemàtica i causant de molt de patiment en els protagonistes) repercuteix d’una manera sovint greu en la pobresa i la marginació.
De fet, les nostres files d’habituals en la “taula de fraternitat” han augmentat en aquests anys d’una manera alarmant. Són molts els que necessiten aquesta ajuda diària per allò tan necessari com l’aliment. I no diguem, per a l’habitatge.
Les dificultats per accedir-hi fa que molts dels nostres acollits estiguin al carrer o en situacions límit respecte a l’habitatge. Altres, aquells que no volen arribar a la situació tràgica de dormir al carrer, opten per acudir a la taula de fraternitat i així poder pagar l’habitació. Són aquells que cataloguem en una senzilla frase: “O dormo o menjo.” Si pago una cosa, no en tinc per pagar l’altra i haig d’escollir.
Sempre que aquesta situació augmenta, alguna cosa va malament en la nostra societat. Quan en un país o una ciutat la classe mitjana minva i passa a formar part de la pobresa, la cosa va malament i s’ha de prendre seriosament per veure què està passant.
És veritat que la generositat de molta gent, la bonhomia de tots aquells que desinteressadament formen part del voluntariat (perquè no s’hagin d’augmentar les despeses amb massa professionals), quan anònimament tanta gent de bona voluntat ajuda amb les seves aportacions en metàl·lic o en espècies fan possible que els projectes vagin endavant.
Però els lectors estaran d’acord amb mi, que tant de bo no haguessin d’augmentar les ajudes perquè en tindríem prou amb la justícia social.
