Quan vaig començar de forma més seriosa en això de l’educació, ara fa més de 25 anys, no hauria dit mai que arribaria el dia en que caldria vindicar l’error i l’infortuni d’equivocar-se com un camí necessari que no ens convé oblidar.
Fa unes quantes dècades l’absència total de sentit comú i la més cretina mirada sobre la condició humana va donar a uns quants —recolzats sobre els excessos que en un passat s’haguessin pogut produir en la correcció per part dels educadors— patent de cors per treure’s de la màniga que la significació de l’error produïa trastorns de caràcter psicològic en els nens i nogensmenys frustracions que els incapacitaven per a l’audàcia de ser creatius.
Primer es va demonitzar la correcció en bolígraf vermell i, sent veritat que moltes vegades els errors dels alumnes corresponen a respostes correctes a una comprensió incorrecta de la pregunta, s’ha arribat a afirmar que l’error en si no existeix, que no cal indicar-lo i que només donant la pauta o model de la resposta adequada n’hi ha prou per tal que l’alumne faci un procés d’autocorrecció. Això sí, totalment privat i exempt de l’observació pública que de ben segur incrementarà la inseguretat existencial de qui s’enfronta al perill de reconèixer que s’ha equivocat.
Totes les teories pedagògiques imposades per l’ambient cultural acaben fent efecte a la vida social i familiar. El “de aquellos polvos estos lodos“, aplicat al cas, ha convertit l’antiga por a frustrar l’educand en una incapacitat (elevada a la categoria de principi categòric) per a la correcció dels uns als altres. I no ens adonem com d’inhòspit ha esdevingut el camí humà, sota la perspectiva naïf i benpensant que acompanyar-se no implica cap correcció.
Però no hi ha amistat, ni mestratge real, ni relació humana veritable que no impliqui un camí educatiu. En la correcció, quan és feta des de la veritable estima per l’altre, hi ha la mirada que esperona l’ànima i posa l’home en marxa cap allò millor que pot arribar a ser. Quan, sense humiliació, el reconeixement i posterior mirada sobre l’error és públic, el camí d’un esdevé el camí de tots i a l’aula, a casa i al club d’amics poden arrencar processos que ens porten a acollir-nos mútuament, sense la necessitat exasperant i angoixant de ser perfectes, de fer-ho tot bé! Una necessitat irremeiablement destinada al fracàs.
No és la correcció ni el reconeixent de l’error el que crea problemes d’autoestima en els infants i també en els adults. És la manca de l’experiència de perdó la que ha provocat aquests efectes. Encara més. La falta de certesa que el perdó és possible i et fa saber que cap mal d’aquest món té la darrera paraula sobre el valor de la teva persona. No hi educació possible si no està fonamentada en la garantia que el valor de la persona es fa tangible en l’amor dels ulls que la miren. Benvinguts siguin els errors i les equivocacions quan estrenyen llaços humans en aquest caminar mai perfecte, sempre perfectible, cap al compliment de la vida.
