Probablement, en aquests dies de celebracions populars, part de Setmana Santa i part de sortides turístiques, algú es podria fer aquesta pregunta, tot contemplant pels carrers i places d’Andalusia les desfilades processionals: “Què fa Déu en una creu?” La resposta, des de la riba de la fe i des de les pàgines de la Revelació, és senzilla: “Salvar la humanitat.”

El relat de la crucifixió ens recorda que el seu regne no és un regne de glòria i de poder, sinó de servei, amor i entrega total per rescatar l’ésser humà del mal, el pecat i la mort. Cantem, adorem i besem la creu de Crist perquè sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, sense oblidar que el primer que ens demana Jesús de manera insistent no és besar la creu, sinó carregar amb ella. I això consisteix a seguir les seves passes de manera responsable i compromesa. Reivindicar la creu és apropar-nos servicialment als crucificats, introduir justícia on s’abusa dels indefensos, reclamar compassió on només hi ha indiferència davant dels que pateixen. Serà la nostra manera humil de carregar amb la creu de Crist.

Davant la mort, el creient se sent indefens i vulnerable com qualsevol altre; com es va sentir el mateix Jesús. Però hi ha una cosa que el convida a fiar-se de Déu més enllà de la mort i pronunciar les mateixes paraules de Jesús: “Pare, a les teves mans encomano la meva vida.” Aquest és el nucli essencial de la fe cristiana: deixar-nos estimar per Déu fins a la vida eterna; obrir-nos confiadament al misteri de la mort, esperant-ho tot del seu amor creador.

En aquesta Setmana Santa, que par a tants serà una setmana de festes i celebracions populars, el creient contemplarà el Déu crucificat que ha vençut la mort, ha ressuscitat, i la seva presència enmig nostre ens ofereix a mans  plenes “vida i salvació”.