És possible que alguna vegada, davant del passatge en què Jesús torna la vida a Llàtzer (Jn 11), ens hàgim preguntat per què, un cop avisat Jesús que el seu amic Llàtzer està malalt, en lloc d’anar-lo a veure tot seguit, es queda encara dos dies més on era i arriba quan Llàtzer ja fa quatre dies que és sepultat.

Podem, fins i tot, reprotxar-li el mateix que la inquieta i queixosa Marta: “Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà” (v. 21). I nosaltres, que no ens trobem tal vegada en situacions tan greus i difícils com aquesta? No som diferents de Marta…

Aleshores, per què? Els jueus creien que l’ànima no se separava del cos fins al tercer dia. Si Jesús hagués arribat més ràpid i l’hagués curat abans de complir-se el tercer dia, s’hauria atribuït aquest fet a aquesta creença jueva i no al poder de Déu que es manifesta en el seu Fill Jesús.

El quart evangeli ens parla de signes en lloc de miracles. Es podria, doncs, dir que el miracle és el que passa en un moment mentre que el signe és la manifestació d’una veritat que va més enllà d’aquell moment…

I tot i així, ens seguim preguntant, com ho fan alguns en aquest passatge: “No hauria pogut fer que aquest home no morís?” (v. 37). I aquí cadascú de nosaltres podríem substituir el nom de Llàtzer pel d’algun dels nostres éssers estimats. Que potser Jesús ho vol fer, però no pot? O és que ho pot fer, però no vol?

¿No deu ser més aviat que Jesús, que es va abaixar i va assumir la nostra humanitat (excepte en el pecat) no ha de fer desaparèixer la nostra humanitat, que només pot trobar el seu ple sentit a comprendre que caminem cap a la nostra Terra promesa?