En temps recents han augmentat els escàndols relacionats amb persones molt ben considerades en ambients cristians. Són històries sorprenents i inesperades de personalitats populars, que estan a l’origen d’institucions, obres i activitats objectivament positives. Gràcies a la transparència promoguda cada vegada més a l’interior de l’Església i gràcies al coratge de les víctimes, s’han conegut abusos de tota mena que alguns d’ells van cometre al mateix temps que duien a terme la seva tasca com a fundadors de congregacions i moviments religiosos, com a iniciadors d’obres socials, o com a bons artistes o compositors.

La pregunta que ens podem fer és si ara que sabem que una determinada persona ha comès actes tan reprovables hem de prescindir també de les seves obres bones, i en particular d’aquelles que han continuat endavant de manera independent i encara avui ofereixen un notable servei social o religiós. En el cas dels artistes, cal renunciar a les seves creacions plenes de bellesa i de sentit religiós? Cal deixar d’escoltar o d’interpretar determinades cançons perquè ara sabem que el seu compositor va cometre abusos sobre altres persones? La qüestió no és senzilla, però m’atreveixo a dir que convé aprofitar tot allò que hi ha de bo en aquest món, vingui de qui vingui. No estem tan sobrats de bondat com per permetre’ns de rebutjar les coses bones que tenim a mà, encara que ens arribin al costat d’elements de foscor ben rebutjables.

Aquesta constatació, d’altra banda, ens hauria de portar a relativitzar els nostres judicis sobre les persones. Així com no es pot condemnar fàcilment a ningú sense conèixer a fons les circumstàncies i les motivacions de les seves accions, tampoc no és prudent canonitzar una persona abans d’hora perquè hagi fet obres fins i tot excel·lents. Sempre es bo deixar el judici últim a Déu, que “coneix els mentiders i no s’ha d’esforçar per veure la maldat” (Jb 11,11).