Fa unes setmanes vaig tenir la sort de viure un castell, amb calçotada i tot, organitzada per una colla castellera. Tot i que n’havia vist i emprat a la meva feina alguns vídeos, mai no ho havia viscut en directe. Em va semblar una experiència carregada d’emoció i simbolisme. Des del meu desconeixement d’aquesta llarga tradició, m’ha semblat un bon paradigma del que podria ser la nostra societat.

Em va impactar rebre una experiència de comunitat, d’igualtat, d’integració intergeneracional i d’acollida: a l’equip hi havia diversitat d’edats, colors de pell, estils personals i complexions físiques. Cada persona tenia la seva funció important per aconseguir l’objectiu: arribar al capdamunt. Sense una base robusta, sòlida, experimentada i compromesa és impossible que els àgils, flexibles i petits puguin pujar. Gairebé res al castell no es podia fer sense ajuda, fins i tot per al que sembla més senzill, com posar-se la faixa, cal l’ajuda d’una altra persona. Vaig gaudir també sentint l’emoció que es traspuava en gestos amb prou feines perceptibles en les cares concentrades dels que formaven cada pis. Un altre element imprescindible al castell és la confiança: posar-se en mans de la persona que tens a sota i saber que la persona del damunt compta amb tu. Un exercici d’aquesta paraula castellana tan bonica i transcendent: “Acuerparse.”

I després, gaudir del dinar compartit, la taula a la qual tota persona es pot sentir convidada a participar i col·laborar, i que és motiu de goig i celebració.

Per a algú que participa en aquesta festa per primer cop, vaig sortir amb el cor agraït d’aquesta experiència, que se’m va fer metàfora del que els cristians anomenem el Regne de Déu.