El tradicional Via Crucis que cada any es fa al Colisseu de Roma per commemorar el viatge de Crist al Gòlgota, s’ha celebrat aquest divendres a la nit i ha tingut a dos grans protagonistes: les guerres i drames humanitaris, pels quals han resat més de vint mil persones, i el papa Francesc, que a causa del fred l’ha seguit des de la seva residència del Vaticà per primera vegada. 

El Papa segueix el Via Crucis des de la seva residència al Vaticà

A causa del fred, Francesc no ha pogut estar present en un dels moments més intensos de la vida espiritual de la ciutat de Roma, però ha seguit tota la pregària i des de la Casa de Santa Marta i s’ha unit espiritualment als més de vint mil fidels que s’han reunit al Colisseu. El ràpid descens de la temperatura durant les hores vespertines era un risc massa alt per al Pontífex, que fins dissabte havia estat ingressat a l’hospital Gemelli a causa d’una bronquitis infecciosa.

D’aquesta manera, l’encarregat de dirigir les 14 estacions retransmeses a tot el món entre les voreres abarrotades d’homes i dones de totes les edats ha sigut el cardenal vicari Angelo De Donatis.

Testimonis de dolor

El Cardenal De Donatis ha pronunciat, amb veu emocionada, la pregària final. Una llarga oració esquitxada de “14 gràcies a Déu”. Gratitud, com ha manifestat, per no haver deixat que la humanitat s’enfonsés al pecat, a la impietat, al mal que l’home és capaç de cometre contra un altre home. Un mal que no és una idea, sinó un fet, cosa que ja ha passat a les vides dels autors de les meditacions d’aquest any: persones de totes les religions i nacionalitats que han vist morir els fills i els pares sota les bombes i les magranes de morter, persones els cossos i ànimes de les quals han estat violats, que han estat arrencats dels seus llocs de naixement per ser catapultats a barcasses, a deserts…

Després, alguns dels testimonis d’aquest dolor presents al Colisseu han llegit fragments de les seves històries. Vídues i refugiats, orfes i supervivents, emigrants torturats a Líbia i sacerdots perseguits durant la guerra dels Balcans. Nens de països agredits i de països agressors que ploren la pèrdua dels seus éssers estimats, o nois joves com Joseph i Johnson de 16 i 14 anys -els únics dels quals s’han donat noms- que es veuen obligats a viure als blocs dels camps de desplaçats. Tots units pel dolor, pel trauma d’haver vist morir familiars o germanes, per les ferides causades per mines i ganivets o per l’odi.

Finalment, tots els presents a la celebració han resat pel dolor de les víctimes de la guerra, la injustícia i la pobresa, per invocar a Déu els dons de l’esperança, la conversió, el diàleg i, sobretot, el perdó.