El poeta andalús Pablo García Baena va dedicar a la primavera versos immensos, lluminosos: «Ámame, Primavera, en esta tarde / en que el sol es un pájaro cautivo / que revuela en la jaula azul del cielo. / Ámame, Primavera, en esta hora / en que toco la seda de la tarde, / en esta hora virgen que se escapa / ven y enciende tu antorcha de perfumes / en mis ojos que anhelan tu venida.»
Certament són versos per a la llum nova, que madura fruits nous; per somiar aquest món millor que tots desitgem, però que tan poc construïm. Un llarg hivern ha donat pas a crepuscles que ens ofereix l’albada com a començament d’anhels i tasques, i tanquen el dia prolongant-ne la llum en silencis d’or per a la reflexió personal i col·lectiva.
Potser per això, Paul Claudel ens deia allò que “no és el temps el que ens falta, sinó que som nosaltres els que li faltem!” La primavera que ha travessat ja la porta amb urgència ens convida a l’optimisme, a contemplar la vida amb passió, a endinsar-nos en camps nous per aspirar-ne la grandesa i descobrir-ne les flors i els fruits.
Per sobre de totes les primaveres, sempre hi ha la “primavera de la vida”. La de cadascun de nosaltres, la dels pobles i ciutats, les d’aquest món universal que ja toquem amb la punta dels dits a través de les xarxes, de tantes notícies com desfilen davant de nosaltres, instant a instant.
Andalusia respira llum i s’estén al llarg i ample de les seves platges. Ara, les properes festes de les “creus”, aixecades, “flor a flor! pels carres i places. “¿Quién ha puesto flores a la cruz?”, cantava el poeta. El poble sobirà, des de la riba dels seus anhels de felicitat.
