L’esposa del diaca viu la gràcia baptismal acompanyant la vocació i el ministeri del seu espòs.

Des que el diaconat va ser restaurat com a grau permanent del sagrament de l’Orde, amb la possibilitat de ser conferit a homes casats (LG 29), més de 40.000 dones cristianes en el món han acceptat el repte d’acompanyar llurs esposos en el discerniment de la vocació, en l’etapa com a candidat al diaconat, en el moment de l’ordenació i en l’exercici del ministeri. És una gràcia de Déu que l’esposa viu, malgrat les dificultats amb què es trobi,  amb actitud de pregària.

El paper de l’esposa del diaca és molt important, no només perquè ha de donar el seu consentiment perquè el marit sigui ordenat, sinó perquè el seu acompanyament és constant, fruit de l’amor.

El candidat a diaca ha de presentar al bisbe el certificat de Baptisme i Confirmació, la petició signada de voler accedir al diaconat i el certificat d’haver rebut el lectorat i l’acolitat. Si està casat, ha d’afegir el certificat del seu Matrimoni i el consentiment escrit de l’esposa.

Cada dona acompanya el marit segons les seves circumstàncies i carismes

Alguns documents prescriuen que el consentiment de l’esposa sigui explícit; entre d’altres: el motu proprio Sacrum Diaconatus Ordinem 11; el Codi de Dret Canònic 1031§2; les Normes bàsiques per a la formació de diaques permanents 61, elaborades per les Congregacions per a l’Educació Catòlica i per al Clergat, el 1998. Aquest requisit canònic és més que això; és un ressò, madurat, del «sí» que la dona va donar en contraure matrimoni. Té la seva raó de ser, ja que és l’esposa la qui acompanyarà el seu marit en el camí diaconal, amb totes les possibles incerteses i dificultats.

L’esposa acompanya l’espòs en el discerniment de la vocació i en tot l’itinerari diaconal, tenint en compte que el qui rep l’ordenació és l’espòs. Cada dona acompanya el marit segons les seves circumstàncies i carismes, però sempre el seu acompanyament és fruit de la generositat i de l’amor, signe de comunió i de l’amor de Crist.