Laura Canals sempre ha tingut clar que volia fer un voluntariat. Quan va acabar la carrera de Farmàcia es va involucrar amb la fundació Nuestros Pequeños Hermanos per fer una experiència a Hondures. El que havia de ser una estada de tres mesos es va convertir en una vivència intensa d’un any i mig. Ara, de retorn a Catalunya, la Laura reviu aquesta experiència i la recomana al cent per cent.

Com vas anar a parar a Hondures?

 Jo vaig acabar la carrera de Farmàcia i sempre havia anat mirant ONG o alguns projectes diferents perquè tenia clar, des de petita, que volia marxar una temporada llarga fora i fer un voluntariat. Vaig entrar en contacte amb Nuestros Pequeños Hermanos i vaig veure que, sobretot, treballaven a Amèrica Llatina. Inicialment, havia considerat anar a Àfrica, però estava oberta tot.

La meva idea era marxar tres mesos i després tornar i buscar feina. Però em va agradar tant, que els mesos em passaven molt ràpid. En tres mesos no havia ni començat quasi el que podia fer allà. Llavors em vaig anar quedant més i més. I així anaven passant els mesos i vaig estar-hi en total un any i mig.

I la família, què et va dir?

A casa meva estaven orgullosos i els agradava molt, però a mi em feia cosa trucar a casa i dir que encara no tornava, perquè sabia que em trobaven a faltar i, vulguis o no, et sents una mica culpable d’estar lluny de casa, de no ser-hi. Tot i que tothom de casa meva ho entenia molt i estaven molt orgullosos i contents.

La Laura ha viscut moments molt intensos amb NPH a Hondures.

Sabies més o menys què et trobaries a Hondures?

Mai no ho acabes de saber i anava amb la ment en blanc. Havia estudiat Farmàcia i anava a fer una cosa que anticipava que m’agradaria, que jo havia escollit. Òbviament, vas a un país diferent i saps que et trobaràs coses fora de l’habitual, i que has d’estar obert i ser flexible. Però sabia que m’agradaria, perquè estaria en una institució amb nens, treballant en farmàcia i amb altres voluntaris internacionals, tenia tots els factors perquè m’acabés enganxant.

Vaig trobar gent que em va incloure de seguida. Des del primer moment, em van fer partícip de tot. El lema de NPH Hondures és “Som la família més gran d’Hondures”. I és totalment veritat, perquè ja des del moment en què arribes tothom t’inclou i et considera part de la família. A totes les activitats els nens et busquen amb el desig que estiguis amb ells.

Ja des del moment en què arribes tothom t’inclou i et considera part de la família

El que més trobo a faltar, el que a mi em donava la vida quan estava allà eren aquests nens. Jo vaig anar-hi amb l’excusa de la farmàcia i m’encantava, però el que et poden donar aquests nens, l’amor, la seva vulnerabilitat, com et demostren que et necessiten…  aquest amor que tenen no es pot explicar amb paraules, no té preu i és molt maco.

Com era un dia habitual?

Començava el dia a les 8 del matí i anava cap a la farmàcia: obríem i preparàvem tota la medicació dels nens. A la una dinava amb l’equip de la clínica, i a les dues m’hi tornava a posar fins a les quatre. Allà treballava amb una altra farmacèutica, la Sofia. Vaig arribar per ajudar-la perquè estava molt saturada, sobretot amb tota la gestió de la pandèmia i els materials mèdics que havíem de preveure que podríem necessitar. Ens repartíem la feina, ens fèiem companyia, i llavors podíem implementar altres projectes. Era com un suport més de la clínica interna.

Després a les 4, tornava cap a casa. Tenia dues hores lliures de 4 a 6, que aprofitàvem per veure’ns amb els altres voluntaris, documentar el dia, anàvem a córrer bastant, perquè allà hi havia molta naturalesa. I després a les 6, cada voluntari anava a la seva llar. Jo anava a la meva, on hi havia deu nens d’entre 10 i 18 anys, i estava allà amb ells ajudant-los a acabar de fer els deures, a dutxar-ser, havíem de sopar, fèiem la neteja de la casa…

Tu estaves allà com la tieta “guai”, perquè ells ja tenien el seu educador, que els educava i els renyava, i tu anaves a donar aire fresc al final del dia.

Amb el temps, també et converteixes en educadora i col·labores a posar ordre i evitar baralles i discussions.

La Laura, ajudant a fer els deures als petits.

I quan vas decidir que tornaves?

Em va costar prendre aquesta decisió. Era molt difícil, perquè notava que tenia dues famílies, la d’allà i la d’aquí. Havia marxat per tres mesos, no m’havia mentalitzat que marxava tant de temps. Allà em vaig trobar que estava còmoda, que passava el temps molt ràpid. A la farmàcia comences molt motivat però, al final, laboralment, ja no era un estímul per a mi.

Als nens els estimava molt, i per ells m’hauria quedat més, però també va arribar un moment en què també em venia de gust tornar i començar un camí laboral aquí relacionat amb farmàcia. En realitat, jo sabia que tornaria, no havia pensat mai que m’hi quedaria. Sabia que era temporal el que estava fent. Era qüestió de posar-li data final i afrontar-ho. Sabia que el que estava vivint ja no tornaria a ser mai igual, així que em tocava gaudir de tot al màxim.

El dia més dur va ser el dia que vaig comprar el vol de tornada, perquè significava que el dia més temut ja tenia un final oficial. Jo anava mentalitzant els nens i vaig intentar afrontar-ho de la manera que soc: pràctica i sense fer-ne un drama.

Sabia que el que estava vivint ja no tornaria a ser mai igual, així que em tocava gaudir de tot al màxim

També estava una mica amb bloqueig emocional, en realitat; tampoc no ho processava, però vaig organitzar activitats divertides per poder passar els últims dies rient i no plorant. Vam fer coses molt divertides i a mi me’n queden molt bons records, i a ells també els quedarà el bon record d’aquestes coses diferents que vam fer.

 T’ha canviat molt aquesta experiència?

Jo, quan tinc un peu aquí sempre tinc un peu a fora mirant a veure què puc fer. Havia fet experiències en un camp de treball a Estònia, vaig treballar a Edimburg… però això era un projecte més gran: marxar tres mesos a Amèrica Llatina, que va acabar sent molt més.

Allà em vaig involucrar de ple i vaig arribar a conèixer la cultura hondurenya, vaig conèixer molts voluntaris també d’altres països. Fas unes amistats de per vida, perquè en realitat tots estem lluny de casa, tots estem vivint la mateixa experiència: ens ajudàvem mútuament, ens enteníem perquè, també ho dèiem moltes vegades, a casa ningú no ens entén i els nostres amics tampoc no entenen què estem fent allà o per què ho hem deixat tot per estar allà.

Només ho enteníem els que ho vivíem, els que estàvem allà.

T’ha trobat canviada la teva família?

No m’han trobat tan canviada. Crec que m’havia fet una expectativa al cap que hauria canviat molt i que tothom hauria canviat molt i, en realitat, no canviem tant en aquest sentit de trobar-nos diferents.

Òbviament, jo venia amb una motxilla carregada d’experiències que tenia moltes ganes d’explicar, però em va sorprendre que no havia canviat tant. I aquí també m’ha sorprès molt la velocitat amb què m’he adaptat a la vida a Barcelona. Però, en realitat, és la teva vida, la que has fet sempre.

Hondures ha estat una etapa de la meva vida que m’ha omplert molt i m’ha fet créixer com a persona, però la meva vida en realitat sempre ha estat aquí.

Quines experiències t’han marcat més?

He creat relacions molt fortes amb la gent que he conegut allà. Amb els voluntaris ens teníem molta confiança, perquè vivíem el mateix; amb els nens he descobert una manera d’estimar molt forta, no em podia imaginar que es podia estimar tant unes persones tan llunyanes a tu i amb les quals tens poc en comú ja sigui per cultura, per edat… Sovint em preguntava com pots arribar a estimar tant aquests nens? No m’ho podia explicar. I amb la resta de treballadors d’allà, m’emporto amics de per vida a qui sempre que torni a Hondures m’encantarà visitar-los.

He après molt a no posar-me a mi com a primera opció, sinó mirar primer pels altres i després ja hi aniràs tu. Sobretot, he après molt a compartir i vetllar per les persones que ens envolten. Allà, el que tu tens és dels altres i el que és dels altres és teu. També a canviar les prioritats i relativitzar. I que el millor que pots regalar és temps de qualitat amb les persones que estimes.

He après molt a compartir i vetllar per les persones que ens envolten

És una experiència que recomanes als joves?

Sí. Cent per cent.  M’atreveixo a dir que ha estat l’any més feliç de la meva vida. I, a més, diria que ho facin quan acabin la carrera, que és un moment en què s’ho poden plantejar. Després ja és més difícil, perquè costa més deixar-ho tot per anar-hi.

Jo portaré Hondures sempre al cor i tot el que he fet aquest any i mig. M’ha marcat moltíssim com a persona, he après valors que aquí no s’aprenen. He crescut com a persona, m’he conegut a mi mateixa en un àmbit on estava sola. T’aprens a espavilar perquè no tens ningú. Ets tu en tots els sentits: tu en un país diferent, tu sense família a prop, tu sense conèixer ningú, tu en un àmbit diferent, en una cultura diferent. Et descobreixes a tu mateixa també.

I el que has descobert t’agrada?

Sí, perquè estic orgullosa del que he fet i del que he viscut. Diuen que la vida és curta, però és llarga per fer moltes coses que t’interessen. Hi ha temps per a tot. I un any i mig de la teva vida no és res comparat amb tot el que t’aporta aquell any i mig, o el temps que hi vulguis estar. Jo convidaria tothom a fer-ho. Però no tothom té aquestes ganes, aquesta motivació. I em costa que la gent ho entengui. No tothom hi està interessat, tot i que no puc entendre per què no.

És una experiència que et fa fort i veus que no tothom és tan afortunat com som nosaltres. La població té membres de la família repartits per tot el món, perquè el país no els dona prou seguretat, cobren molt poc… allà no tenen aigua calenta o aigua potable tant a l’abast. Aprens a valorar aquestes coses. Aquí estem molt ben acostumats: tenim tot tipus de menjar, allà el menjar és sempre el mateix i és limitat, però després també t’hi adaptes. No s’hi ha d’anar amb prejudicis o amb idees fixes. Tenen una cultura diferent, treballen diferent, i has de saber adaptar-t’hi, també.

No vas allà a imposar les teves idees, sinó que vas a escoltar i a veure com pots ajudar-los amb el cor ben obert i amb molta il·lusió.