Ai, ai, ai, que la AI (Artificial Intelligence) ja és aquí i ens cal repensar si la ignorància preventiva —aquella que postula que “atès que no sabem què ens depara el futur, no paga la pena esmerçar-se en l’aprenentatge de continguts”»”— pot arribar al seu cimal. D’entrada, que una xarxa d’ordinadors sigui capaç de crear un relat del que es vulgui —fins i tot una homilia,una pregària— és un fet revolucionari com ho va ser l’aparició del llenguatge escrit o la comunicació telemàtica.

Ara bé, així com el llenguatge escrit no anul·la la capacitat memorística ni la comunicació telemàtica la relació presencial, la AI tampoc eximeix l’escola de la seva tasca d’aprenentatge ni reduir-la al meta-aprenentatge (aprendre a aprendre). El pensament no es pot externalitzar en la tecnologia, entre d’altres raons perquè el ser de la persona consisteix a enraonar per arribar a entendre l’alteritat i a ell mateix en ella.  

Que els continguts i, fins i tot, llur possible relació estiguin a l’abast d’un clic no indica que ens faci millors. Basti recordar la resposta del rei egipci al déu Teuth, que es vanagloriava de l’invent de l’escriptura: “Has inventat l’elixir, no de la memòria, sinó del record; i proporcionaràs als teus alumnes una aparença de saviesa veritable, perquè llegiran moltes coses sense ser instruïts i, per tant, semblarà que saben moltes coses, quan seran fonamentalment ignorants” (Plató, Fedre, 274ss) 

Es parla i es dediquen molts recursos a la “competència digital docent”, i és necessari, però caldria començar a preguntar-nos si no cal dedicar el mateix esforç a la “competència unplugged“, desendollada de la tecnologia i l’aparença de saviesa, per poder beure del “doll d’aigua viva”, d’Aquell qui És (Ex 3,14). Això és el treball de l’espiritualitat a l’escola.