Ja fa anys, i encara ho tenim al cor, ens va entusiasmar l’estil i paraules de sant Pau VI referint-se a l’evangelització en el món contemporani. Era tota una novetat beguda de l’aggiornamento de sant Joan XXIII i del Concili Vaticà II. És l’herència que ha rebut el papa Francesc, quan ens ofereix, amb la discreció dels seus gestos, tantes oportunitats de viure-ho i posar-ho a la pràctica. Per això, fa una invitació a “ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures i els mètodes evangelitzadors, abandonant el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”” (EG 33).

Sant Pau VI deia que “evangelitzar significa per a la l’Església portar la bona nova a tots els ambients de la humanitat i, amb el seu impacte, transformar des de dins i renovar la humanitat mateixa” (EN 18). En aquell moment dels anys 70 ja constatava que “la ruptura entre Evangeli i cultura és, sense cap mena de dubte, el drama de la nostra època, com ho fou també en altres èpoques” (EN 20). Ara, el papa Francesc va donant-hi resposta i ho situa tot “en l’actitud evangelitzadora que desvetlli l’adhesió del cor amb la proximitat, l’amor i el testimoniatge” (EG 42).

Com ha de ser aquest testimoniatge? Sant Pau VI veu de primordial importància el testimoniatge sense paraules, propi d’“aquests cristians que fa que els qui contemplen la seva vida hagin de plantejar-se interrogants irresistibles: per què són així?, per què viuen d’aquesta manera?, què o qui els inspira?, per què estan enmig nostre? Un testimoniatge com aquest és ja proclamació silenciosa, però molt forta i eficaç de la bona nova” (EN 21). A partir d’aquí, ja vindrà l’anunci explícit.