En el llibre de l’Èxode la compassió divina defensa el pobre (22,24-26).

Al llibre del Deuteronomi relaciona la misericòrdia amb el record de l’aliança: “El Senyor, el teu Déu, és un Déu misericordiós que no t’abandonarà […] ni s’oblidarà de l’aliança que va fer amb els teus pares! (4,31).

A Dt 26,16-19 ens recorda el compromís del poble davant Déu, les implicacions fonamentals de l’aliança. El pacte és recíproc i està presidit per la lleialtat i el respecte. Hi ha un diàleg entre Israel i Déu; Israel és un interlocutor lliure i responsable davant  Déu que és fidel i es compromet a ser el Déu d’aquest poble.

Els Salms són testimonis privilegiats de la fe en la misericòrdia. La misericòrdia de Déu és semblant a la d’un pare: “Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels” (Sl 103,13).

El profetes també destaquen un Déu misericordiós, com és el cas de la profecia d’Osees (2,21-22), quan Déu ofereix la seva misericòrdia al poble. A Isaïes (1,10.16-20) el cor del poble d’Israel s’ha allunyat de Déu, aquest fet és constant i cíclic en Israel, que acostuma a trencar la seva aliança posant falsos déus. Davant d’aquesta situació, Déu corregeix com un Pare misericordiós que vol el bé dels seus fills, però estima tant que deixa el do de la llibertat. És una crida a la responsabilitat.

Al llibre de Tobit, Déu apareix com a just: “Que Déu sigui beneït, ell que viu eternament; que sigui beneït el seu regne. Ell colpeix i té misericòrdia…” (13,1-2); “Ell us colpeix per les vostres culpes, però té misericòrdia de vosaltres” (13,5); invita amb urgència a la conversió, preguntant-se si es penedirà i qui sap si tindrà misericòrdia de vosaltres (13,8).