M’encanten les frases històriques perquè amaguen grans missatges. I, a més, perquè eviten grans discursos. Són moltes les frases que ho diuen tot. Quant d’enginy, quanta capacitat de síntesi, quanta saviesa es pot amagar en una frase, en un grapat de paraules! Quan arriben en la vida moments difícils, moments delicats, en els quals sembla que s’ha esvaït tota lògica i, fins i tot, tota educació, cal buscar aquella frase “salvadora” que ens orienti i ens il·lumini.

Un gran poeta i creient britànic del segle passat, T. S. Eliot, va escriure tres versos que diuen més que llibres sencers: “En un món de fugitius, qui pren la direcció contrària passarà per desertor.” I un bon amic, també de la professió periodística, em comentava: “Cal ser de la direcció contrària! Cal nedar contra corrent!”

M’agrada la idea, el missatge i el consell. No és fàcil. Però quan arriba l’hora de passar-s’ho malament, res no és fàcil. El més còmode és quedar-se assegut, o quedar-se callat, o quedar-se de braços plegats. Encara ressonen a les nostres orelles els ecos de la Setmana Santa passada: “A la Creu, Déu es va fer home i es va revelar com a ‘agapé’, és a dir, com l’amor que es lliura fins a la mort.”

Ara, la comunicació social lliura les “batalles” més acarnissades a les xarxes o a les pantalles de les televisions. És el que “toca”. Poc pot fer-hi un ciutadà lliure, amb la seva fe, amb les passes senzilles, amb l’equipatge escassíssim. Potser només pot seguir el consell d’Eliot i esdevenir “desertor” en un món de “fugitius”, nedant en direcció contrària, o almenys, no convertir-se en un fugitiu més entre aquesta bandada humana que es dirigeix cap a la seva pròpia destrucció.