Un cartell posat a la porta major de la nostra església parroquial. Només deia “Jo som la porta, diu Jesús”. Era ja de nit, quan tancàvem les portes després de la darrera celebració del diumenge. Un jove s’apropa i hi entra. Les seves paraules, entre la timidesa i l’emoció, són aquestes: “Se m’han tancat totes les portes, ningú no m’acull, ningú no em vol; passava per aquí i quan he llegit aquestes paraules de Jesús he pensat que aquesta porta estaria oberta i no se’m tancaria; per això he entrat.”

Després d’acollir-lo i parlar amb ell, vaig entendre un cop més què volia dir-nos Jesús a nosaltres, quan diu tan clar: “Jo soc la porta.” És l’ovella que busca el pastor, que necessita la seva companyia i l’aliment que li proporciona. Una ovella que també necessita el ramat per compartir els seus problemes i vèncer la seva soledat.

Molta gent ens diu que la majoria d’esglésies tenen les portes tancades i que no és possible accedir-hi. Portes tancades vol dir soledat, aïllament, falta de comunicació i d’accés. Quan Jesús parla de “porta” es refereix al pastor i del ramat. A on ens condueix passar per la seva porta i trobar-se amb el pastor i el ramat? Aquest és el moment de l’encontre amb Déu i dir, com la gent quan escoltava la predicació dels apòstols, “què hem de fer?”

Les portes han d’estar obertes per poder-hi “entrar”, però també per poder-ne “sortir”. Si estan obertes, podem fer el que ens diu el papa Francesc: “Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist… Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats” (EG, 49).