Entre els relats d’aparicions, trobem el passatge de Joan en què Jesús es presenta enmig dels seus deixebles (Jn 20,19-31). La por s’ha fet mestressa dels seus cors i s’han tancat a pany i forrellat. I enmig d’ells s’apareix Jesús ressuscitat, sorprenent-los i enviant-los, havent rebut el do de l’Esperit Sant. Alhora, la missió encomanada de dur la Bona Nova xoca amb l’actitud desafiant de Tomàs que no confia en les seves paraules. “Ells li van dir: ‘Hem vist el Senyor.’ Però ell els contestà: ‘Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas’” (Jn 20,25).

A nivell narratiu, l’actitud de Tomàs contrasta amb la de la resta de deixebles; molesta la seva falta de confiança en la paraula d’aquells que n’han estat testimonis, una molèstia que ens interpel·la com a lectors. En aquest sentit, Tomàs connecta amb els propis dubtes i qüestionaments, amb la dificultat de ser testimonis, ja no enmig del món, sinó per a nosaltres mateixos. Tomàs té la possibilitat de veure, escoltar i tocar, però la invitació és precisament a posar la confiança en la Paraula, en l’anunci i l’escolta.

La fe centra la totalitat de l’escena. El temps de “ser vist de Jesús” és limitat, així com el de ser tocat. Ja no forma part d’aquest món, almenys no de la manera com en formava part, i la descripció no fa més que remarcar i emmarcar el moment. El focus en les mans i el costat revelen que aquell que se’ls ha aparegut no és altre que el Crucificat. El dubte es troba relligat amb la fe, de tal manera que la interpel·lació continua oberta i bategant en el nostre món, sent cridats a confiar en la Paraula feta carn.