Jesús, per consagrar el poble amb la seva pròpia sang, va morir fora de la porta. Sortim, doncs, cap a Ell, fora del campament, carregats amb el seu oprobi (He 13,12-14). L’autor de l’epístola als Hebreus, després d’escriure sobre el sacerdoci de Crist i del valor sacrificial de la seva mort, convida els seus lectors a contemplar Jesús i a sortir cap a Ell seguint-ne les petjades.
Els benaurats Josep i Maria, abans que Jesús entrés en el món, van haver de sortir cap a Betlem i, no trobant un lloc per a Ell, van sortir cap a la perifèria. Així mateix, els mags i els pastors que, per revelació, es van adonar del seu naixement, deixant països i ramats, van sortir al seu encontre.
Sant Mateu (cap. 28) ens explica la resurrecció del Senyor com a “Església en sortida“. Les dones, en l’aurora d’aquell primer dia de la setmana, “sortint” de casa seva van anar a veure el sepulcre i el van trobar buit. Entre molts detalls del que ha passat, escriu: “Jesús els va sortir a l’encontre, i elles se li abraçaren als peus i el van adorar.” Però Jesús no va voler deixar-les prostrades als seus peus. El Ressuscitat va voler que sortissin i anessin a l’encontre dels seus germans per dir-los: “Aneu, sortim a Galilea” (al lloc del principi, on gaudim de l’encontre i el primer amor). No cal témer començar de nou, el Senyor hi “va” davant, i allà el veurem.
El que cal témer és no sortir i fer olor de tancat. Les indicacions de Jesús, Paraula del Pare, escapen a les nostres previsions i, sovint, trenquen els nostres esquemes (papa Francesc).