En qualsevol moment, tot pot tornar a començar, com en la primera Pentecosta de la història. És la força de renovació que l’Esperit de Déu infon a l’Església i al món amb el seu alè. A l’Església i al món, perquè l’acció de Déu no coneix fronteres i fa que —tot i la diversitat i diferències— ens puguem entendre. Després de dos mil anys, podem fer el recompte dels pobles més recòndits on ressona la paraula alliberadora de l’Evangeli. Entre ells, nosaltres, que hem rebut i agraïm aquest do meravellós, font per a una nova primavera de l’Església, també a casa nostra.

Com podem fer-nos entendre? Com podem expressar-nos amb un llenguatge que sigui comú i intel·ligible per a tothom? Quin misteri d’amor amaga aquesta font de la qual brolla unitat, enteniment, saviesa, ciència, consell, fortalesa, alegria, pau, llibertat, respecte? L’Esperit del Senyor, que és Amor, es fa particularment do i comunica els seus fruits superant tota diferència de raça, poble i nació, procedència, classe social i situació en la vida. És un missatge que arriba al cor i ens fa portadors d’un anunci que conté tots els elements de la globalització del bé.

En una societat com la nostra, qualificada de líquida per la seva falta de consistència interna pel fet de subjugar-se als valors materials, l’acció de l’Esperit en nosaltres irromp com a do i com a fruit. És l’alternativa a la frustració humana, al buit interior, a la soledat radical, a la incomunicació, al ressentiment que bloqueja tota relació autèntica. Sempre ens trobem davant l’alternativa: comptar amb l’Esperit o prescindir-ne. La nostra resposta de fe haurà de ser ferma, ja que, sense Ell, “ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor”.