El dia 30 d’abril passat a la catedral de Tarragona, una colla de corals de l’arxidiòcesi cantaren la Missa Pontificalis, per commemorar el 150è aniversari del seu naixement. La celebració va ser presidida per l’arquebisbe Joan. El gran cor fou dirigit pel mestre Valentí Miserachs, canonge honorari de la nostra Seu. El cant, acompanyat d’orgue i orquestra, fou excel·lent, com ho fou també la direcció de Mn. Valentí, amb el ritme, matisos i fortes, que de manera única ell sap marcar.
La referència s’escau en aquest article perquè el punt culminant del Glòria de la Missa Pontificalis són les paraules finals: et cum sancto Spirito in gloria Dei Patris. Quan l’himne doxològic arriba al final troba la seva plenitud en el Sant Esperit, que manifesta la glòria del Pare i del Fill. El cant va joiosament in crescendo, cercant la plenitud i l’infinit. És un final verament exultant. Manifesta que l’Esperit Sant és l’alegria de la Trinitat, de l’univers de l’Església. Després d’escoltar l’himne, l’assentiment del cor i l’amén brollen interiorment de dins les paraules de Pau: “Moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit” (Col 3,16). Us recomano que escolteu el Glòria de la Missa Pontificalis de Perosi, tan familiar a les nostres parròquies en altres temps.
La Pentecosta que celebrem és una Pentecosta perenne. Sempre és Pentecosta, sempre l’Esperit Sant és donat a l’Església quan és invocat. Ell és la plenitud i la joia de la vida eclesial. No tindríem motius per romandre fidels en la fe si l’Esperit Sant no hi fos present, com tampoc tindríem cap motiu de joia sense el mateix Esperit. L’alegria és sempre do en l’Església i és fruit de l’esperança teologal, ja que l’Esperit no enganya (Rm 5,5).
Vivim a les Esglésies locals moltes incerteses, experimentem moltes febleses i hem de viure sense nostàlgies d’un passat eclesial que no tornarà i també sense massa expectatives. Vivim com a l’inici de la Vetlla Pasqual, envoltats de nit, i només podem tenir els ulls i seguir la Llum que és Crist, que irradia llum en el cor de tots, llum de la fe, de la gràcia i de la glòria. Vivim temps en què tots i totes hem d’invocar el Sant Esperit perquè actuï com a Esperit vivificant i santificador.
Crec que en l’Església tots hem d’entrar en l’espai espiritual on l’Esperit és donat. L’Esperit és l’ànima de l’Església i sense Ell tot mor. Sense l’Esperit Sant la pregària s’afebleix, la caritat es refreda i les qüestions intraeclesials esdevenen polèmiques i ideològiques. No ens hem de preguntar què volem nosaltres per a l’Església, sinó el que l’Esperit Sant vol per a l’Església en el moment actual. La sinodalitat està condemnada al fracàs i no serà font de comunió sense l’Esperit Sant. Que la Pentecosta d’aquest any sigui una gran epiclesi (una gran invocació) de l’Esperit sobre l’Església i sobre el món.
El papa Benet escrivia que hem de viure sempre en la sensació del que és inacabat. No podem tenir la pretensió de veure res acabat ni fer com els nens com ho volen tot i ara. En el pelegrinatge de la fe sempre hem de viure en el que és provisional. Si el Senyor porta la seva Església al desert ell sap per a quines purificacions i ningú pot preveure el futur. Només el Senyor porta l’Església a la seva plenitud (Pregària Eucarística II). Altres han treballat abans que nosaltres i altres colliran els fruits de la nostra fidelitat en el moment present. Que la Pentecosta d’aquest any sigui un entrar en els silencis més pregons de la pregària, individual i comunitària, per tal que l’Esperit Sant prengui possessió de tots i ho renovi tot. Que ressoni, viva i intensa, la Seqüència de la Pentecosta:
Tot el que no és net renteu;
Tot el que ja és sec regueu;
cureu tota malaltia.
Tot l’indòmit endolciu;
tot el fred encalentiu;
regiu el qui s’esgarria.