D’acord, el text bíblic d’Isaïes 54,2-3 proposat per a l’etapa continental del Sínode dels Bisbes parla d’eixamplar la tenda, no l’escola, però entomem el convit al discerniment que ha fet el Dr. Andreu Ibarz en les Jornades de Reflexió Estratègica en l’Àmbit de la Identitat a l’Escola Cristiana arran d’aquest breu fragment de l’Escriptura.

“Eixampla la teva tenda, que estenguin els teus envelats. No ho impedeixis.” L’escola cristiana s’assembla a una tenda en el desert o a un “hospital de campanya“, com li agrada dir al papa Francesc. Un refugi obert en un entorn urbà a voltes inhòspit o, si més no, incert. Hi som, com Jesús, per acollir i donar vida a desdir. Potser, per exemple, estendre els envelats no és posar més vinils o plafons publicitaris, sinó ampliar horaris d’escola oberta a l’entorn. Cercar aquells que resten fora i als quals podem donar servei. Evidentment, trobarem resistències en aquesta “escola en sortida”, tant internes com externes. Mirem de ser el més facilitadors possibles.

“Allarga les cordes i reforça les estaques, perquè creixeràs a dreta i esquerra.” L’estructura o la situació de l’escola cristiana es pot percebre fràgil, però l’element portant principal n’és la persona humana, la comunitat educativa; tenir-ne cura és possibilitar l’eixamplament de l’escola. Créixer, cap a on? Mirem el nostre paisatge, alcem la mirada i no ens deixem atrapar per ideologies. Posem l’acció eduevangelitzadora al centre i la resta —esperem-ho!— vindrà donat.

“Els teus fills heretaran altres nacions i repoblaran ciutats abandonades.”»” La filiació a l’escola cristiana es concreta principalment en l’alumnat, però també és extensible a tothom qui en forma part. El concepte d’herència a l’escola cristiana no pot ser altre que el d’“herència en vida”. No oferim “coses”, sinó “modes de viure” i, en aquest llegat, hi cap tothom, totes les “nacions”. I tot això, per “repoblar espais abandonats”, és a dir, sense perdre mai de vista els descartats.