Som davant d’un documental que harmonitza els testimonis forjats en la vida contemplativa d’un grapat de monges i monjos, en una realització de gran bellesa formal, que articula fotografia, muntatge i banda sonora i, un guió que permet fer aflorar la saviesa d’aquest grup de creients que es confessen a cor obert. Si el referent, ja clàssic, de la vida de clausura en el cinema va ser El gran silencio (2005) de Philip Gröning, som davant d’una obra que bé podria titular-se La Paraula rere el gran silenci. Una obra que, si tot va bé, es pot convertir en tot un clàssic.

Darrere de Libres. Duc in altum hi ha un equip que cal no perdre de vista: a la direcció, Santos Blanco garantint el concert; un guió minat de càrregues de profunditat de Javier Lorenzo; una producció executiva complexa de Lucía González-Barandiarán —es va filmar en dotze monestirs de vida contemplativa, entre ells San Pedro de Cardeña, Las Batuecas o el monestir de Leire—; una composició musical d’Oscar Martín Leanizbarrutia, que segella la delicadesa amb gràcia del conjunt, i una fotografia de Carlos De la Rosa García que contrasta la paraula per atorgar-li l’atractiu del misteri que es narra.

Monges i monjos revelen la seva experiència de Déu

El més suggeridor de Libres són les confessions de les monges i monjos. Aquest gènere tan agustinià de confessar la vida aquí es realitza en un grup de persones que tenen com la principal renúncia i reserva el seu sigil, per deixar lloc al qui és la Presència silenciosa. Així doncs, les paraules que veiem han estat extretes del pou del propi interior i de l’experiència de l’Encontre que els ha transformat la vida. Narren la seva vida fora del monestir; alguns antigament casats, tots amb feina i camins diversos. Presenten la seva conversió, de vegades des de moments amb especial intensitat que els capgiren com un guant, però també en un lent procés que va germinant en el més amagat. Expliquen la seva vida al monestir, de renúncia i d’alegria, de treball que toca la terra i de comunitat amistosa, de proves i duresa. Però, sobretot, s’emocionen quan, traspassats, revelen la seva experiència de Déu, i la seva saviesa secreta surt a la llum i toca l’espectador.

Tals confidències podrien esdevenir ridícules a l’estil dels reality shows. Per això, la forma és substancial i no pas un accident. En la realització es nota una cura que s’assembla a la del monjo miniaturista. El repte era convertir en imatge la narració confessant i traslladar l’emoció fins a la pregonesa de la qual brolla. Així, la natura va esdevenint metàfora del que s’ha viscut: l’aigua que corre, el vent sobre l’herba o el tronc rugós. L’enquadrament en el marc auster i majestuós dels monestirs per on passa l’Infinit. Els plans discrets en la distància conscients de trepitjar sòl sagrat, i la reserva del primer pla per ensenyar la veritat que hi apareix. Els sons de la natura permeten superar el soroll que ens despista. Les veus de dones i homes contrasten en tons i sensibilitats, encara que expliquen la mateixa història. La música callada que compagina el nou i l’antic ajuda que l’Esperit s’elevi. En un resum difícil: explicar la bellesa de les coses petites que s’expandeixen en immensitat transcendent.

El documental submergeix l’espectador en una paradoxa

El que deixa admirat de Libres és que ens va submergint en una paradoxa. Aparentment atrapats, un grup de bojos i boges estan empresonats sense gaudir del món. A mesura que avancem, anem descobrint que no es tracta d’uns ingenus. La complexitat i severitat del que han viscut o cercat els ha posat inesperadament allí. No són ignorants, ja que van presentant una ciència del coneixement senzilla forjada a foc de nits i dies. Tampoc no són visionaris, ja que expliquen de puntetes i entre balbotejos com han provat la visita de Déu. I encara menys són esclaus, perquè han trobat una llibertat diferent que, més que feta de tries postisses, és la realització d’un amor desbordat.

La presència de Déu sempre ha estat esmunyedissa per a l’art. Diem que Déu està fora de camp en el cinema. Només la mediació de l’experiència humana d’un grapat de dones i homes fets Església contemplativa pot assenyalar humilment el que passa de forma encoberta. I Déu es revela en la creació, en el fons de l’ànima plorosa, en l’autènticament i modestament humà, ja que només en la pobresa i debilitat irromp la seva Presència.

En els temps que corren, un documental així és també, com arriba a dir una monja de la vida monàstica, “una zona verda“. On es pot respirar “l’aire del merlet” i que “aquest aire d’amor refrigera i recrea el qui s’abrusa amb foc d’amor” (Joan de la Creu).

Cerqueu un temps de silenci per veure aquesta proposta. Potser us trobareu l’inesperat. I ho agraireu. 

«LIBRES. DUC IN ALTUM»

DIRECCIÓ: Santos Blanco

FOTOGRAFIA: Carlos de la Rosa

MÚSICA: Oscar M. Leanizbarrutia

GUIÓ: Javier Lorenzo

Espanya, 2022

Documental, 102 min.