Al terme del diàleg de Jesús amb Nicodem, l’autor de l’escrit ha inserit un monòleg on glossa l’íntima relació que tenia Jesús amb el Pare com a Fill únic de Déu. Considero que és un tema molt adient per parlar-ne aquest diumenge de final del cicle pasqual, deixant de banda tota mena d’especulacions trinitàries o cristològiques, per centrar-nos en el tema de la salvació del món, en una teologia que sigui alliberadora per a totes les persones que el conformen.

Jesús de Natzaret encarna el projecte que Déu tenia pensat des de sempre per a la humanitat. Des del moment en què en prengué consciència quan sortí del riu Jordà i trepitjà el desert, l’anà activant fins a portar-lo a plenitud en el Gòlgota. Constituït així “l’únic Fill de Déu”, humà i diví, ens ha revelat la intimitat del Pare que ens dona l’opció d’”esdevenir fills de Déu” també nosaltres, tots els qui lliurement l’acollim en la nostra vida i que hem “nascut de Déu” (Jn 1,12), exactament com ell. L’autor d’aquest escrit és reticent a les especulacions sobre el Judici final que tant angoixaven les primeres comunitats paulines i que no fa pas gaire solien ser encara un tema ineludible en els predicadors quaresmals.

És molt categòric en aquest punt: “Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell” de tota mena de poder religiós, polític, econòmic o social que l’esclavitza i el redueix a un número; més encara, parteix de la convicció que el judici ja ha tingut lloc: “Per això —continua— qui  li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió plena a la persona de l’Únic Fill de Déu.” El Còdex Beza (en cursiva) ho considera com una conseqüència de l’afirmació precedent. No cal, però, que sigui una adhesió conscient, sinó, això sí, ben real, de persona a persona, acollint el projecte de Déu sobre l’home, començant pel respecte total de la creació i de totes les persones que hi conviuen.