El passatge de la torre de Babel (Gn 11,1-9) es troba en el cor del Gènesi, marcat pel seu llenguatge de caràcter simbòlic, poètic, sapiencial que intenta emparaular l’experiència d’Israel. En el marc de la creació, el text intenta esbossar quin és el camí de vida i de creixement espiritual que ens convida a viure amb comunió amb els altres, la natura i Déu, en contrast amb aquelles actituds que ens condueixen a un camí de mort, que ens n’allunya.

El relat va precedit de la genealogia de Noè, a través dels seus fills (Gn 10), que ens parla de com la humanitat s’ha escampat arreu de la terra, d’una humanitat que és diversa. La diversitat com a quelcom positiu i desitjat per Déu recorre les línies del text des de la mateixa creació. A Babel però, l’única llengua i l’únic projecte són presentats com a signes visibles d’acabar amb les distincions. L’interès és construir una unitat uniforme, on l’alteritat desaparegui, en què es neguin els individus i les seves diferències.

Així, el projecte de la torre és contrari al projecte de Déu, dibuixant un camí de mort que renuncia al desenvolupament ple de l’ésser humà, presentant una uniformitat que aixafa i exclou. L’actuació de Déu, doncs, apareix com una nova oportunitat de vida i la diversitat lingüística possibilita el manteniment de la diversitat. Les llengües no són un càstig, sinó una oportunitat; oportunitat que és fa clarament visible a Pentecosta (Ac 1,1-12) on no suposen cap barrera per a la comunicació ni la comunió. La unitat és només possible des de l’alteritat, des de l’acceptació de la diversitat com a font de riquesa. La trobada amb l’altre suposa compartir i construir conjuntament, senzillament, essent.