L’Eucaristia és el sagrament que reuneix i expressa, en grau màxim, el misteri cristià. En ella es concentren tota la profunditat de l’amor de Déu, el Pare, la donació de Jesucrist, el Fill, i l’acció santificadora de l’Esperit. L’Eucaristia no és, doncs, una simple reunió de persones, aplegades amb l’objectiu de realitzar una acte cultual, sinó l’acció divina i sacramental en el món de les persones i de les coses. Els qui participen de l’Eucaristia entren en contacte amb els dons divins que davallen sobre l’assemblea litúrgica mitjançant l’Esperit Sant, en virtut del qual les espècies sacramentals, el pa i el vi, passen a ser significants en una plenitud de misteri que implica la Santa Trinitat. Antoni Gaudí ho va veure clarament quan va fer que la simbologia de la basílica de la Sagrada Família girés al voltant de les tres persones divines. A més, va plasmar aquesta simbologia com a eix central d’una edificació que té, com a missió principal, la celebració del sagrament de l’Eucaristia – tot i els espais destinats a altres sagraments, com ara el baptisme (baptisteri) o la penitència (ubicada en la capella del Santíssim Sagrament, també destinada a l’adoració eucarística).
La celebració de l’Eucaristia posseeix una alta dimensió eclesial. L’Església sorgeix de l’Eucaristia, i aquesta en constitueix el llevat. Així com el llevat fa pujar tota la pasta, igualment la celebració eucarística produeix uns efectes multiplicadors en santedat, unitat i missió. El qui celebra l’Eucaristia, sigui bisbe o prevere, està en contacte amb les coses santes, ja que pertanyen al memorial de l’últim sopar. L’altar és la taula del pa i del calze i alhora és el sepulcre de Crist, de manera que l’Eucaristia és memorial del que Jesús va fer i fa, cada vegada que anunciem la seva mort i la seva resurrecció. El sacrifici eucarístic no és una relíquia del passat sinó un devessall de gràcia per al present. No és un ritual de tipus esotèric o màgic sinó un ritu que fa present, mitjançant la força d’unes realitats amagades i desplegades en el pa i en el vi, el gran testament de Jesús als seus deixebles: “Feu això que és el meu memorial”. L’Eucaristia és un pou de santedat, del qual brolla la lloança a Déu, tres vegades Sant, el qual fa estada en el cor dels qui celebren els sants misteris gràcies a Jesús, el Crist: “per ell, amb ell i en ell” Déu rep, amb l’Esperit Sant, “tot honor i tota glòria”. Hi ha un lligam estret entre el “Sanctus” i la doxologia que tanca l’anàfora eucarística.
L’altar és la taula del pa i del calze i alhora és el sepulcre de Crist, de manera que l’Eucaristia és memorial del que Jesús va fer i fa, cada vegada que anunciem la seva mort i la seva resurrecció
Les paraules “feu això que és el meu memorial” reclamen de nosaltres una repetició activa, sempre nova, d’allò que Jesús va fer. Cada Eucaristia conté la novetat de la resurrecció del Senyor i la força redemptora de la seva creu. Cada vegada que partim el pa, passem de l’u al múltiple, de la unitat que es fa visible en el cap, que és Jesucrist, a la simfonia del cos, que té molts membres i que són cridats a retrobar-se com “un sol cor i una sola ànima”. L’Eucaristia és el gran signe de la unitat de l’Església. Per això, donar-se la pau no és saludar-se sinó que significa retrobar-se en la unitat. Les esglésies d’Orient i la mateixa litúrgia hispànica situen el ritu de la pau abans de la confessió de fe. No es pot recitar el Credo o Símbol apostòlic si abans no ens hem reconciliat amb els germans que ens hagin pogut ofendre. Per això ens avancem a fer un gest de pau, perquè no hi ha fe sense perdó, i un perdó que comença per la persona ofesa (!), no pel qui ha ofès, i del qual jo esperaria que s’avancés a perdonar-me. El qui espera que l’altre s’avanci a demanar perdó, no ha entès el missatge de Jesús, per al qual ets tu qui vas a buscar la pau amb l’altre que fins ara, o encara ara, et feia la guerra. Es podria dir que el marc de la primera antítesi de Mateu 5 és l’eucaristia, que se celebra en una església, lloc de la santedat de Déu, on és possible, en virtut de la gràcia divina, perdonar el qui t’ha ofès (vegeu Mateu 5,23-24). La unitat de l’Església, i amb ella la sinodalitat, que n’és una conseqüència, sorgeix de l’Eucaristia. La fracció del pa és un temps de reconciliació: des de l’acte penitencial del començament de la celebració, que és una primera crida a la unitat, fins a la consagració de les espècies eucarístiques, ofertes “per a la remissió dels pecats” i menjades com a tals. Com diu la pregària anterior al ritu de la pau: “No mireu els nostres pecats, sinó la fe de la vostra Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós mateix vau demanar”.
Arribats al final de la celebració, la santedat de Déu, escampada durant tota aquesta celebració, i la unitat de l’Església, que s’arrela en la pregària sacerdotal de Jesús a l’últim sopar (Jn 17), es retroben en la missió. L’Eucaristia apunta a l’enviament enmig del món. La nau de l’església es torna una plaça, per tal que la plaça sigui com una nau, un lloc de santedat i fraternitat, on el mal no existeixi, on tots puguin mirar-se a la cara i reconèixer-se com a fills del mateix Pare. L’Eucaristia no és una acció ritual tancada entre les parets de les esglésies, sinó una celebració que abasta tota la humanitat, terra i cel, tot el cosmos. Per això esmentem la lloança a Déu, feta “amb els àngels i els sants” mentre cantem l’hosanna. El cant ens uneix a la creació i a tots aquells en qui bufa l’Esperit que renova la faç de la terra. L’Eucaristia no és oblidar-se del món, sinó fer-lo present davant de Déu. La intercessió és l’actitud pròpia del qui celebra. La Paraula, de Déu i de Jesús, és proclamada, venerada, aclamada, predicada, i tot perquè ha de ser viscuda. La missió és el moment en què la Paraula, rebuda en el cor del qui l’escolta, entra ara en el cor de la vida i del món.
L’Eucaristia no és una acció ritual tancada entre les parets de les esglésies, sinó una celebració que abasta tota la humanitat, terra i cel, tot el cosmos
La riquesa espiritual de l’Eucaristia com a sagrament de l’Església, és insuperable. La devoció eucarística en depèn i s’hi fonamenta. Aquesta devoció, sovint en forma d’adoració del Santíssim Sagrament, ve a ser una extensió de la mateixa celebració de l’Eucaristia. En efecte, per part del celebrant, hi ha tres genuflexions durant la celebració: “després de l’elevació de l’hòstia, després de l’elevació del calze i abans de la comunió” (OGMR 233). De les dues primeres diu la rúbrica corresponent: “(El celebrant) mostra al poble l’hòstia consagrada / el calze, la torna a posar damunt la patena / el deixa damunt el corporal i, fent genuflexió, l’adora”. Es tracta, doncs, d’una adoració del qui celebra, que s’identifica amb la genuflexió, després que ha “mostrat” al poble els sants dons. Per part del poble, doncs, hi ha un venerar amb la mirada el misteri sublim, però sense que la “mostració” s’hagi de convertir en una mena d’adoració de curta durada. El moment propi de l’adoració és fora de la missa i, com mostra l’esquema litúrgic de la festa de Corpus, després de la missa: una part d’aquell pa que ha estat consagrat i menjat –sumit– durant el sacrifici eucarístic ara es proposa a l’adoració dels fidels durant una estona, més curta o més llarga, o fins i tot de manera perpètua, o bé a l’interior de la processó que segueix a la celebració.
L’adoració eucarística és inseparable de la celebració eucarística, que inclou, sempre que sigui possible, la participació més elevada: menjar i beure el cos i la sang de Crist. La devoció eucarística està estructuralment i teològicament vinculada amb la celebració de l’Eucaristia. No se’n pot separar, ja que aquella se sustenta sobre aquesta. Potser per tal de fer-ho més evident, la sagrada forma que el poble adora, hauria de ser consagrada durant l’eucaristia que precedís l’adoració, i s’haurien d’unir els dos actes, seguint el model i l’exemple de la litúrgia de la solemnitat del Corpus Christi. D’aquesta manera, no hi hauria el risc que es produís un hiatus entre celebració i adoració de l’Eucaristia, cosa que resultaria fatal de cara a la comprensió de la naturalesa de l’Eucaristia i de l’Església.
La sagrada forma que el poble adora hauria de ser consagrada durant l’eucaristia que precedís l’adoració, i s’haurien d’unir els dos actes, seguint el model i l’exemple de la litúrgia de la solemnitat del Corpus Christi
Cert que l’adoració eucarística, sobretot la de temps llargs o la perpètua, es fa de vegades amb poques persones –per exemple, quan té lloc en plena nit. De fet, es compleix, aquí d’una manera sacramental, aquella paraula de Jesús que diu: “On n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20). Igualment, es compleix la promesa del Kyrios ressuscitat: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (28,20). Aquestes dues paraules de Jesús s’adrecen a tota l’Església, i la comunitat les rep sabent que la pregària d’un és la pregària de tots, i que la presència sacramental s’escampa envers les altres presències de Jesús, sobretot les que es realitzen amb la Paraula i els pobres: Jesús, la Paraula del Pare, és el Fill que “intercedeix per nosaltres” (Romans 8,34), i els pobres són la carn real del Senyor que “es va fer pobre” per tots (Segona carta als Corintis 8,9). Aquesta connexió entre la taula de l’Eucaristia, la taula de la Paraula i la taula dels pobres mai no hauria de faltar en una adoració eucarística. Està bé fer silenci d’adoració i de pregària personal, però l’adoració ha de ser un acte de devoció plenament eclesial en el qual hi ressoni la Paraula i aquesta nodreixi els qui adoren la Santa Trinitat “en Esperit i en veritat” (Joan 4,23). Per tant, trencar el silenci amb l’escolta de la Paraula i fer memòria viva dels petits del Regne, conjuntament amb altres intencions, durant l’adoració eucarística, és emmarcar aquesta adoració en allò que la configura: el marc comunitari, el batec eclesial, augmentat per la presència real de Jesús.
L’adoració eucarística, a la qual són sensibles moltes persones, en els últims anys no pocs joves, és un instrument pastoral apropiat i preciós per a conduir els qui hi participen a la centralitat de la celebració eucarística i a un profund sentit d’Església. Així, la contemplació del misteri eucarístic, feta sense individualismes sinó eclesialment, farà possible que es compleixin aquelles paraules inspirades de sant Tomàs d’Aquino que es troben en la col·lecta de la solemnitat de Corpus i que manifesten clarament la unió entre la celebració (el “memorial”) i l’adoració (la “devoció”): “Oh Déu, vós ens heu deixat un sagrament admirable per memorial de la vostra passió; concediu-nos una devoció tan gran als misteris del vostre Cos i de la vostra Sang, que experimentem constantment en nosaltres els efectes de la vostra redempció”.
